El PSC, partit pària?

05 de desembre de 2011
Les darreres eleccions espanyoles han deixat el PSC en lloc precari. Carme Chacón confiava mantenir el liderat com a primera força política catalana al Congrés dels Diputats. No ho ha aconseguit. Si els socialistes catalans no han quedat per darrere del PP, és perquè el partit que lidera Mariano Rajoy encara té molt d’anomalia en aquest país. El PSC ha rebut un càstig sever i el socialisme català ha perdut el seu darrer gran bastió. Els resultats confirmen una tendència a la baixa que ja els va somoure en les eleccions al Parlament i en les municipals. En les primeres José Montilla va veure estroncada la seva presidència i escapçat el seu liderat. En les segones el PSC només va resistir amb una certa solvència als municipis de l’àrea metropolitana i a Lleida.

És precisament a Lleida on ha pres consistència l’alternativa a l’actual model de partit. L’alcalde de la ciutat, Àngel Ros, representa una renovació efectiva. Una derivada cap a un catalanisme menys precari. Ros ha alçat l’estendard del grup parlamentari propi al Congrés com a signe de diferència i identitat. Els que el coneixen de prop i n’han seguit la trajectòria hi desconfien. Afirmen, a cau d’orella, que l’alcalde no va manifestar mai aquesta temperament nacional tan ambiciós ni en la seva activitat privada prèvia a la política ni en la pública que l’ha seguida. “Això del catalanisme –afirmen– no deixa de ser un recurs més en un personatge hàbil i mutant”. És possible, però, sigui com sigui, el catalanisme és ara com ara el factor ideològic que distingeix l’opció d’Àngel Ros.

El problema és que l’opció d’Àngel Ros és l’opció perdedora. Totes les travesses indiquen amb contundència que la candidatura de l’alcalde de Lleida no pot guanyar de cap manera el pròxim congrés del PSC. Només hi ha partit entre Pere Navarro, alcalde de Terrassa, i Miquel Iceta, membre de la tríada que encara governa el partit. I tot sembla indicar que Iceta acabarà resignant-se a una retirada més o menys subordinada.

Pere Navarro representa la continuïtat. No té cap idea ni cap aportació que comporti un canvi per al PSC. I com que els socialistes –catalans i espanyols- necessiten idees sòlides des de l’oposició, faran servir l’oposició mateixa. És a dir, recorreran als valors tradicionals de la socialdemocràcia desbordada per la crisi. Els mateixos a què ha renunciat en el seu darrer i agònic tram de legislatura José Luis Rodríguez Zapatero. L’oposició ferotge –a CiU i al PP- els pot servir d’alguna cosa si els fracassos de CiU i del PP són estrepitosos. Però també podria passar que la radicalitat acabés abocant-los a la marginalitat política. Agressiu des del marge, el PSC no serà res. Difícilment perdrà els seus darrers feus municipals a l’àrea metropolitana, però també podria passar. Sense una renovació que ningú és capaç de definir, el PSC pot esdevenir un partit pària.