Quin disgust no tindrien alguns dels fundadors del partit, com ara Joan Raventós, en veure el seu partit manifestant-se amb feixistes contra Catalunya, abandonant la defensa de la llengua o defensant sense mitges tintes el gran capital, l’especulació i la timba. Mirarien de fit a fit el PSC de 2023 i no el reconeixerien.

La majoria de la societat catalana ha abandonat la confiança en el projecte polític de la Transició, i ha abraçat la idea de la independència com a únic camí viable per garantir el futur social, econòmic i polític del país. Agradi o no, aquesta és una realitat demoscòpica validada per 4 legislatures consecutives amb majoria absoluta de diputats independentistes. 

Una evolució de la societat que ha provocat conseqüències en tot els àmbits, també en el polític. La desaparició de partits, l’aparició d’opcions nacionalistes espanyoles, i la mutació d’opcions que semblaven inalterables. Entre aquestes últimes, el PSC, que va veure com les sensibilitats catalanistes abandonaven el partit i PSOE se’n feia amb el control total i absolut a travès del sector més espanyolista.

Els catalans contraris a la independència van optar per Ciutadans per combatre l’independentisme i això va provocar la reacció del PSC, que va anar assumint els postulats ideològics del nacionalisme espanyol més anticatalà, amb resultat òtims dels del punt de vista electoral. Així, van esdevenir la llista més votada al Parlament.

Per aconseguir-ho, van haver de buidar de contingut ideològic el partit, per fer lloc a les tesis que atreuen els exvotants de Ciutadans. Avui veiem un suposat partit socialista i d’esquerres defensant el gran capital especulatiu, les grans obres que trinxen el territori o directament la timba dels casinos i el joc. Postulats obertament de dretes que fan cada cop més naturals les fotos de Miquel Iceta amb Arrimades i Albiol presentant recursos al TC per entorpir la feina del Parlament o encapçalant manifestacions de suport a la repressió contra Catalunya.

És evident que aquesta estratègia política –que només cerca l’assoliment del poder, tot marginant ideologies i principis– li pot sortir bé al PSC, fins al punt d’arribar a recuperar la Generalitat. Sobretot si l’independentisme segueix entestat a lliurar batalles intestines per l’hegemonia. En aquest marc hem d’inscriure la posició de Salvador Illa de marejar la perdiu amb els pressupostos fins al punt estar a punt de llençar a les escombraries una millora de més de 3.000 milions d’euros que és imprescindible per a la sanitat, l’educació i la cultura. La política entesa com la lluita pel poder i no com una eina per a millorar la vida dels ciutadans.