En compliment de l'acord d'investidura de Salvador Illa, ERC i el Govern ja han pactat crear una Autoritat Aeroportuària de Catalunya. És, en l'àmbit català, i més concretament en el de l'executiu, una forma de fer evident que s'està a punt per gestionar i per incidir de veres en la governança dels aeroports que són d'"interès general", entre ells el del Prat. Ara són de competència exclusivament estatal i gestionats per Aena. Aquesta empresa, que presideix el català Maurici Lucena, antic dirigent del PSC, està participada en un 51% del seu accionariat per Enaire, una societat del ministeri de Transports encarregada del trànsit aeri.
La resta d'accionistes d'Aena, que va posar en venda el govern de Rajoy, són privats i cotitza en borsa. De fet, la seva defensa i la preservació de l'estructura de propietat i govern és l'argument dels seus gestors, que són al càrrec en virtut a la seva adscripció política, per negar-se a cedir ni un bri de poder a la part catalana. Tot això, en el context dels debats sobre l'ampliació o no de l'aeroport del Prat i del model econòmic del país que animen documents com l'informe Fènix o l'estudi presentat ahir mateix per la Cambra de Barcelona.
És, doncs, una discussió d'un enorme sentit. La conversa sobre el Prat és ambiental, però és, també i sobretot, política i econòmica. Ahir ERC pressionava Aena i deia que el gestor ha de tenir "una mirada de país". Això s'haurà de concretar i, per fer-ho, no n'hi ha prou amb la seva determinació i la del govern del PSC. Caldrà que, com sempre que els interessa, el govern espanyol faci possible el que ho és. Encara que actors de part ho presentin impossible.
Aena obté enormes beneficis del Prat (el darrer cop que es van fer públics segregats per aeroports, i quan l'aeròdrom de la capital catalana tenia menys passatgers, eren la meitat dels de la companyia) i, estratègia a banda, no vol compartir o escoltar sobre les taxes o el fix més la comissió que obté dels establiments comercials i de restauració. No és poca cosa.
Si es tracta només de que Barcelona tingui més vols intercontinentals i atregui així executius, congressistes i turistes d'alt nivell -és el que diu la propaganda proampliació sense fonamentar-ho en cap estudi-, n'hi hauria prou d'optimitzar les actuals pistes. O, arribat el cas, d'allargar la del mar cap a la Ricarda i el Remolar, tal com preveu l'actual projecte. Amb els 55 milions de passatgers actuals que passen pel Prat -és el principal aeroport low cost d'Europa perquè, per exemple, Iberia va marxar-ne i concentrar-se a Madrid- n'hi ha prou per cobrir les necessitats d'alt valor afegit i vols directes a Àsia i altres continents.
Si, com vol Aena i assumeixen el govern i els agents econòmics, s'arriba als 80 milions caldrà una nova terminal (la satèl·lit). Això vol dir més contaminació i més turisme barat, sí, però també més taxes, més pàrquings i més botigues i restaurants. L'empresa estatal farà més caixa, però algú haurà de gestionar les externalitats negatives. El del turisme és, en qualsevol cas, un debat que s'hauria de fer de forma global i no a base de pedaços o mesures emocionals, tal com opina Oriol March a partir del debat a Barcelona sobre com incrementar al màxim la taxa turística als creueristes de curta estada.
No té sentit que les administracions catalanes, que ara esperen controlar el Consorci de la Zona Franca en el marc de l'acord pressupostari PSC-ERC, no pintin res a l'hora de definir el model aeroportuari tenint en compte que el Prat és la principal infraestructura econòmica del país. No només per decidir les precàries connexions i interconnexions dels aeroports catalans o els assumptes ambientals, també si cal créixer i fins a on, fixar preus, per quines rutes s'aposta (els òrgans cooperatius com el Comitè de Rutes arriben fins on arriben) i com es gestiona la relació amb les companyies. Aena ha de cedir poder perquè cap gran país europeu gestiona de forma tan centralitzada els aeroports.
El clam català, que fa dues dècades que dura, es veu ara reforçat per les exigències basques i -atenció perquè els seus aeroports no són menors- del govern de les Canàries. Els regionalistes, que governen amb el PP i que s'aferren al seu estatut, ja han dit, abraçant la lògica atès el pes tan determinant que té el turisme a l'arxipèlag, que ells també volen decidir. El 2 de juliol es reuniran amb Sánchez per parlar-ne i la posició és ban clara sobre els grans aeroports. De fet, els sembla insuficient el preacord amb Euskadi per "participar" de la gestió. Sánchez i els gestors de les empreses públiques estatals no poden continuar anant en direcció contrària al sentit comú.
Avui no et perdis
- Tots els «vietnams» de Sánchez; per Bernat Surroca i Oriol March.
- Entrevista a Glòria Freixa, candidata a les primàries de Junts BCN: «No em veig de número dos de ningú»; per Oriol March.
- «Que els treballadors puguin comprar el cotxe que fabriquen»: se signa el Pacte Nacional per a la Indústria; per Pep Martí.
- Crònica: La Prison League, una «festa de la normalitat» al Centre Penitenciari de Joves; per Marc Orts.
- Per què el català tindrà oficialitat en un cantó de Suïssa?; per Bernat Castanyer.
El passadís
L'exdelegat del govern espanyol a Catalunya durant l'1-O, Enric Millo, es va reubicar políticament a Andalusia, on és secretari general d'Acció Exterior, a l'escalf de Juan José Moreno Bonilla, president de la Junta. Millo sintonitza amb Moreno des que tots dos eren destacats "sorayistes" en tant que partidaris de qui fou vicepresidenta de l'executiu espanyol, Sáenz de Santamaría. Millo està allunyat de la política catalana, però torna sovint, a vegades de la mà de la fe rociera. Aquest cap de setmana ha estat a la Pineda (Tarragona), amb motiu de la Romeria d'Honor a la Verge, amb cant de la Salve Rociera. Una festa que va aplegar més de 4.000 andalusos a Pineda. La fe mariana ajuda així Millo a normalitzar d'alguna manera el seu retorn a Catalunya. El desembre passat, va acompanyar la visita a l'abadia de Montserrat de la Verge de Montserrat que es conserva a Sevilla. La popular gironina Concepció Veray, habitual a tertúlies, és la delegada del govern andalús del PP a Catalunya.
Vist i llegit
El diari basc Gara publicava ahir un reportatge sobre els orígens de l'UCO -Guàrdia Civil- i la UDEF -Policia Nacional-, dues importants unitats dedicades a combatre la corrupció i que marquen l'agenda, però que, sovint, han estat utilitzades amb finalitats polítiques. El diari recordava en to crític el rol que uns i altres i alguns dels seus policies més destacats van jugar als anys 80 i 90 en la lluita contra ETA anant més enllà del que preveu l'estat de dret. El signa Ion Salgado.
Recordem
El maig del 37, a la rereguarda republicana, militants anarquistes i trotskistes del POUM es van enfrontar als del PSUC, ERC i la UGT en els anomenats Fets de Maig. Els primers volien fer, alhora, la guerra i la revolució i els segons prioritzaven la campanya militar contra els insurrectes feixistes. Es van imposar els últims (la guerra es perdria igualment) i la repressió va ser ferotge. Es va acarnissar amb el POUM amb la il·legalització i purgues de dirigents per la pressió dels comunistes catalans i espanyols, que, a més del govern de Negrín, tenien el favor de la Unió Soviètica que liderava Stalin.
Fruit d'aquell procés tal dia com avui de 1937, al centre de Barcelona i després d'una reunió de l'executiva del partit va ser detingut i vist per darrer cop el seu líder històric, Andreu Nin. Era traductor i un dels referents del marxisme revolucionari del nostre país. Als anys 20 va viure en primera persona a l'URSS el procés d'implantació de la Revolució i va conèixer personalment Lenin i Trosky. Va fer d'amfitrió de Francesc Macià en el seu viatge a Rússia per aconseguir suport a la causa independentista. Nin va ser segrestat il·legalment, conduït a Madrid, torturat i assassinat per agents soviètics pels volts de Sant Joan. El seu cos mai ha aparegut i l'estalinisme alimentava la teoria que havia fugit ajudat per la Gestapo. "Govern Negrín, on és Nin?", pintaven els seus companys. "A Salamanca o a Berlín!", responien completant el grafiti amb mala bava els del PSUC. Sobre aquest dirigent i el seu final us aconsello el gran documental d'investigació Operació Nikolai, que el 1992 va emetre TV3 dirigit per Dolors Genovès.
