¿Cómo le voy a hablar a la gente de federalismo con la que está cayendo?, deia un diputat andalús del PSOE a la campanya electoral del 2011. Aquella frase, pronunciada en una conversa informal als passadissos del Congrés, explica la incapacitat del socialisme de donar resposta a la crisi territorial. Com a mínim, fins ara. L’esquerra espanyola ho ha viscut com una molèstia sobrevinguda i no pas com un debat indeslligable dels principals reptes que hi ha sobre la taula, la pobresa i la desigualtat.

El procés català, com ha dit Josep Ramoneda, planteja una redistribució del poder i per això genera tantes resistències. L’independentisme s’ha fet gran amb la promesa que la república catalana és una oportunitat per fer millor les coses que l’Espanya autonòmica. Els vells partits estatals ho tenen complicat per contrarestar-ho amb la gestió dels últims anys. La suma de l’atur i la corrupció ha abonyegat greument la democràcia i ha desconcertat especialment els votants socialdemòcrates.

A Espanya, l’esquerra reformista navega a la deriva. A diferència, però, del que passa a d’altres països europeus, els socialistes espanyols només se’n poden sortir si són valents i assumeixen d’una vegada per totes que Catalunya és la punta de l’iceberg d’un problema estructural -el col·lapse del model del 78- i que la reforma constitucional no pot ser cosmètica. Sinó, tot sona a ocurrència, com allò de portar el Senat a Barcelona; o a estirabot, com això de recuperar l’Estatut escapçat pel TC, set anys després que ho demanés el president Montilla, i Zapatero s’ho ventilés amb bones paraules i cap gest.

El PSOE s’hi juga molt en el model d’Estat que avali al seu congrés. Si ven uns retocs a la Constitució per sortir del pas, com qui repinta un tros del sostre per amagar les humitats, fracassarà perquè la gent no entendrà la importància de dedicar esforços a aquesta qüestió. Serà un capítol més del tema catalán. Si ho enfoquen com una eina per posar el comptador a zero i reduir les desigualtats -com les que pateix la classe treballadora catalana- les coses canvien.

Desactivarien amb aquest plantejament el procés? Improbable, però només així el PSC pot aspirar a recuperar terreny i seduir una part dels qui ara dubten. A la política catalana ja és impossible ser hegemònic sense defensar que el país és una nació i té dret a autodeterminar-se. ERC i els comuns ho fan i entenen, des de fa temps, que debat nacional i social són dues cares de la mateixa moneda. I les enquestes els somriuen.