Les eleccions espanyoles del 23-J dibuixaran un nou mapa polític, amb implicacions sobre l'independentisme i la política catalana. També afectaran el futur dels espais de Sumar i Podem, que intenten en aquestes darreres hores un acord a corre-cuita. També ens diran moltes coses sobre com serà la dreta espanyola dels propers anys. Però per qui seran especialment definitòries serà per al PSOE. Aquests dies, segurament l'única obsessió de la Moncloa i els estrategues del partit és guanyar a les urnes. Però guanyin o perdin, els socialistes hauran de decidir quin ha de ser el seu projecte de cara al futur. I el camí que emprenguin no és un tema menor.

Els partits amb voluntat hegemònica aspiren a conquerir el poder i romandre-hi el màxim temps possible. Però el seu màxim triomf és aconseguir canviar el seu adversari, obligar l'oposició a transformar-se per adaptar-se al marc fixat pel guanyador. Així va passar quan, als Estats Units, Ronald Reagan va poder forçar el Partit Demòcrata a deixar de banda les polítiques més socials de la seva tradició. O quan Margaret Thatcher va poder fer que el Partit Laborista enterrés el seu programa més socialitzant i es lliurés finalment a la Tercera Via liberal de Tony Blair. 

La dreta espanyola no només ha volgut dominar l'Estat. Sempre ha volgut moldejar el PSOE als seus desigs. En diverses ocasions, ha estat a punt d'aconseguir-ho, però aquest és un objectiu que encara no ha assolit. En la defenestració de Pedro Sánchez al comitè federal del PSOE l'1 d'octubre del 2016 hi bategava això. I en el seu "no és no" a Rajoy va néixer la rancúnia que crea el personatge en molts sectors de l'Espanya tradicional.
Pel PSOE no serà fàcil gestionar l'escenari de l'endemà del 23-J. Però li serà especialment difícil en cas de passar a l'oposició. La dreta que ve té un projecte regressiu ben engreixat.

Sobre què vol fer el PSOE en aquest context trigarem a saber-ne coses. El que és obvi és que, per les nacionalitats no castellanes de l'Estat, un estatus diferent a l'actual, sigui amb un salt significatiu en l'autogovern o amb un referèndum, requereix d'algun tipus d'espai de trobada entre els socialistes, els sobiranismes perifèrics i això que hem anomenat l'esquerra a l'esquerra del PSOE.

No sabem què ens portaran les urnes espanyoles del 23-J. Només sabem que, ens vingui de gust o no, ens afectaran i molt als catalans. I, probablement, de manera negativa. Una de les paradoxes del personatge Sánchez és que, malgrat el seu tacticisme i la seva frivolitat, ha construït la seva biografia amb dosis importants d'èpica. Convé pensar-hi.