L'estratègia d'Esquerra té una traçabilitat fàcil. Els republicans pretenen que el camí de l'independentisme consisteixi, si més no en aquesta legislatura, en pressionar per tots els mitjans al govern espanyol per obrir una negociació real sobre el conflicte polític que, idealment, acabi en un referèndum d'independència acordat i vinculant i en una amnistia. Un procés de negociació que, abans i després, serveixi per ampliar les actuals majories independentistes que el 2017 no van ser prou àmplies o prou determinades (això ho deixo a criteri del lector).

El partit d'Oriol Junqueras i de Marta Rovira opina que, en l'actual context social i polític i després del que va passar aquella tardor, la seva via és més eficaç i inclusiva que la de Junts. "Via àmplia", en van dir a la campanya electoral d'ara fa un any. Ells i Junts comparteixen Govern, però els juntaires insisteixen que l'estratègia ha de pivotar en el Consell per la República de Carles Puigdemont. Ara, de fet, branden un possible retorn de l'expresident, en el cas que obtingui una victòria judicial a Europa i garanties que Espanya no el detindrà, com un momentum que pot desbordar l'Estat. Unes possibilitats, tant la de les garanties com la del desbordament, que, com a mínim, són tan remotes com que Pedro Sánchez accepti a mitjà termini el referèndum. 

La taula de diàleg va ser dissenyada com el mecanisme que havia de possibilitar que l'estratègia d'ERC prosperi. Però, per ara, no hi ha resultats. De fet, no hi ha ni data de la pròxima reunió perquè no hi ha acords a la vista, fet que sumat a la campanya de Castella i Lleó explica que no hi hagi incentius per reunir-la. La via d'ERC es basa a fer que el diàleg amb l'Estat funcioni, en un Govern que dibuixi el país que s'ambiciona (així cal entendre l'apel·lació a les "revolucions" verda, feminista, social i democràtica), i també en que l'aposta per l'esquerra a Espanya doni fruits més enllà d'una posició més oberta que la de la dreta amb el procés.

I, per ara, aquest últim aspecte, que havia de fer més digeribles les dificultats que s'intuïen a la taula, és un punt dèbil. El darrer exemple de fins a on a ERC li és difícil gestionar la relació amb el PSOE i Unides Podem és la reforma laboral. De nou, el govern espanyol de coalició ha actuat com si tingués majoria absoluta. Ha donat per fet que, bé per no desairar els sindicats o bé per no regalar un èxit polític a la dreta que ve amb el 155 sota el braç, Esquerra els entregaria els seus vots.

Passa que l'acord entre Yolanda Díaz i els sindicats i les patronals estatals no deroga la reforma laboral del PP tal com s'havia promès. A més, s'ha menyspreat totalment el Congrés i la capacitat d'intervenció dels grups parlamentaris a l'hora de regular el marc laboral, totalment centralitzat. Els sindicats signants han carregat contra els republicans sense miraments i recorrent a arguments simplistes mentre avisaven que, d'allò que ells han pactat amb la patronal, no se'n pot tocar ni una coma. Saben que si es fa, tibant el text cap a l'esquerra, es deixa en evidència la seva habilitat negociadora i es qüestiona el "diàleg social", el vedat privat de la seva interlocució amb la CEOE.

ERC no ha tingut bones experiències aquesta legislatura a Madrid. Ha impedit majories de dretes, sí. És el coherent i el que va prometre en campanya. Tot i això, els acords pressupostaris que ha fet no s'han acabat executant d'acord amb el que els havien promès i la llei de l'Audiovisual va generar una expectativa que no s'ha correspost amb el resultat final. Ells no queden en bon lloc, però tampoc el PSC i els comuns, que per ara exhibeixen un full de serveis pobre en la carpeta catalana. Al calaix dels èxits de Junts, és cert, no hi ha res, però pels de Puigdemont, que són molts menys diputats, el front de Madrid no és tan important. Ho és més l'estratègia -per ara, fructífera- als tribunals europeus o el Consell per la República, que tampoc té el ressò i els suports que esperaven quan el van dissenyar.  

El relat en política és important. I Esquerra no ha aconseguit encara donar la volta al que fan el PSOE i Unides Podem, també perquè, a diferència del que li passava a CiU o li passa al PNB, Gabriel Rufián i els seus mai podran mirar al PP com a aliat. Segons les esquerres estatals, que el diàleg amb Catalunya funcioni i es barri el pas a la dreta a la Moncloa no depèn de la seva gosadia política per desconstruir l'obra de govern de Rajoy o de la capacitat de revisar l'statu quo del règim del 78. Depèn, simplement, de què ERC els entregui cada setmana tretze vots sense exigir-ne res a canvi. Els socialistes sí que es permeten, en canvi, festejar Ciutadans, que actua de braç polític de la CEOE, a la reforma laboral. És evident que els republicans tenen, com deia, arguments de pes per dir que no a un pacte que no torna drets i que és fruit d'un procés de negociació que els vol arraconar. Encara que votar no els enemisti amb CCOO i UGT. El crèdit a Madrid s'ha esgotat i no poden fer altra cosa si volen mantenir en peu la seva credibilitat i intentar salvar la seva estratègia.

I quan parlem de relat cal tenir en compte també que el catalanisme, el nacionalisme, el sobiranisme o l'independentisme, digueu-ne com vulgueu, mai hagi prioritzat dotar-se d'estructures afins al camp sindical. La cultura sempre havia passat per davant del món del treball a l'hora de dedicar-hi esforços per part d'un espai que, fins fa ben poc, estava dominat per la pulsió conservadora de CiU. N'hi havia prou amb un cert vernís nacional de les grans centrals estatals per tenir la consciència tranquil·la. Ben diferent dels nacionalistes bascos i gallecs, que sí que van fer els deures: ELA, LAB i la CIG són forces sindicals majoritàries en aquells països. Aquest divendres, CCOO i UGT de Catalunya han tornat a demostrar a ERC, com ja va passar a la tardor del 2017 quan van evitar la vaga general del 3-O o en les següents vagues generals liderades per la Intersindical, que directament van rebutjar, que ells no dubten. Quan la situació es tensa, quan s'ha de triar, tenen clar que es posen al costat de les seves matrius estatals i de les seves afinitats polítiques. De nou, les lliçons del 2017.