El PDECat ha retirat una moció pel diàleg que havia pactat amb el PSOE al Congrés dels Diputats. Just abans de la retirada, Esquerra havia anunciat que s'abstindria. És a dir, que el PDECat es quedava com a sol grup independentista defensor d'un text possibilista, que parlava, per exemple, del respecte "al marc jurídic vigent". Per si no n'hi hagués prou, era el 12 de setembre, unes hores després de la manifestació de la Diagonal. Al PDECat l'hi va fer por "el què diran".

No és el primer cop, ni serà l'últim, en què la pressió de l'entorn i la imatge pública acaba condicionant una mesura política. En el procés i la seva continuació actual, un moviment en el qual el relat té tant de pes, el "què diran" ha marcat l'agenda en moments especialment importants. De manera molt destacada, la rivalitat entre els partits independentistes ha condicionat les passes que donava cadascú, i està al rerefons d'algunes de les decisions clau.

Quan Artur Mas va proposar una candidatura sobiranista conjunta per a les eleccions del 2015, Oriol Junqueras hi estava en contra. Ho va deixar clar en una conferència pública. Tanmateix, la por a ser presentat com a dinamitador d'una oportunitat única perquè l'independentisme demostrés la seva força va fer-lo claudicar, i acceptar la llista Junts pel Sí.

Quan els resultats electorals no van ser els esperats, i la suma de Junts pel Sí i la CUP no van donar una majoria absoluta dels vots, en unes eleccions presentades com a plebiscitàries, ràpidament van callar les tímides veus que havien insinuat que no s'havia aconseguit el que es proposava. I el procés va seguir endavant, perquè ningú no volia ser assenyalat com a derrotista. El "què diran".

Després de l'èxit de l'1 d'octubre, els partits van estudiar diverses vies possibles per aprofitar la victòria. El més radical era proclamar la independència unilateral. Una altra opció era convocar eleccions. Però si algú optava públicament per defensar la segona, podia ser acusat de traïdor al mandat del referèndum. De dins del govern surt el comentari en privat: "estem buscant un traïdor", algú que evités el xoc de trens posant-se en contra una opinió pública molt mobilitzada, i animada, amb tota seguretat, per tots els rivals dins del camp independentista.

La prova d'aquesta amenaça la va tenir Carles Puigdemont mateix quan el dia 26 va disposar-se a convocar eleccions. Traïdor se li cridava des del carrer i traïdor se li deia al Twitter, aquest altre carrer més salvatge encara. El "què diran" va acabar triomfant, i ja sabem què va venir després.

Des de llavors, els bàndols s'han modificat sensiblement, però els resistencialistes d'avui continuen acusant els nous possibilistes d'acotar el cap, i el "què diran" condiciona encara moltes de les declaracions i algunes de les decisions. Ho acabem de veure al Congrés dels Diputats. I en vindran més.