Els resultats de les eleccions municipals ha obert la cursa que culminarà el 17 de juny amb la constitució dels ajuntaments. En el cas de Barcelona, el panorama deixat per les urnes ofereix un mapa complex, amb la sorpresa de la victòria de Xavier Trias i una segona posició en mans de Jaume Collboni, en aquests moments en un frec a frec amb Ada Colau en el recompte definitiu. Els contactes entre els partits continuarà durant dies. El PSC vol esgotar totes les possibilitats per arribar a l'alcaldia parlant amb tots els grups "tret de Vox", el que posa Collboni disposat a conversar, fins i tot, amb el PP, rival de Pedro Sánchez. Ada Colau ja ha deixat clar que s'abocarà a intentar una majoria progressista.

Per força, l'elecció de nou alcalde de Barcelona generarà les tensions inevitables en aquests casos. Però convindria que les forces polítiques sorgides de la cultura antifranquista fossin conscients de preservar un mínim marc comú de diàleg i reconeixement. Això, que sempre és necessari, s'ha convertit en aquests moments en imprescindible. Només cal posar l'ull en el dibuix que el 28-M ha deixat a la pell de brau.

Amb les eleccions espanyoles del 23-J convocades a tota pressa per Pedro Sánchez, la perspectiva d'un "canvi de cicle" amb la configuració d'una majoria radicalment conservadora a Espanya ha de fer reflexionar profundament tots els partits que se senten hereus de la tradició catalanista. Una tradició i un llegat forjats en els anys difícils del combat antifranquista i de la reconstrucció de les nostres institucions d'autogovern.  

Una majoria de dretes amb PP i Vox serà legítima a Espanya si arriba al poder a través de les urnes. Però suposarà una amenaça de regressió que pot deixar en paraules mortes les grans proclames contra el "feixisme" i el "no passaran". La sobreactuació en l'advertiment dels perills s'ha d'evitar tant com la despreocupació pels riscos evidents d'una dreta desfermada que, després del 28-M, disposarà també del gruix del poder municipal i autonòmic. 

Sense un context internacional amb presència creixent de l'extrema dreta, els perills seran gestionables. Però dels Estats Units a Itàlia, el populisme de dretes s'expandeix. Podríem passar de l'Europa que no ens mira a un entorn internacional fins i tot favorable a un govern situat molt a la dreta a Espanya. Tampoc es pot posar el PP en el mateix sac de Vox. Però amb un clima carregat i poders importants radicats a Madrid de clara línia reaccionària, serà difícil per a un hipotètic president Feijóo resistir la pressió de la dreta extrema. 

Això exigeix als partits de la democràcia catalana, que vol dir del Junts de Xavier Trias als comuns d'Ada Colau, passant pel PSC de Jaume Collboni i de l'ERC d'Ernest Maragall una actitud compartida de vigilància democràtica i complicitat en valors. Que faci de Barcelona una ciutat referent dels valors democràtics i que situï les lògiques divergències entre poder i oposició en un lloc secundari quan del que es tracta és de preservar el poc o molt de sobirania i llibertats que s'ha assolit.