Els drets (drets que són, que no fan ni desfan, que deia aquell) no s’haurien de valorar a partir d’una anàlisi cost-benefici. 

Malgrat això, sovint raonem a favor o en contra de l’establiment de la república per allò que hi guanyarem. Tenim, però, una certa tendència a no abordar allò que perdrem. I perdrem, clar que perdrem.

Amb la independència perdrem la coartada d’un estat predemocràtic que amaga i emmascara, massa sovint, els nostres errors en matèria política, econòmica i social.

La nova república farà de piconadora del sistema de partits que avui omple l’hemicicle del Parlament. Perdrem bona part de les formacions que avui protagonitzen la vida política catalana des d’un marc mental autonomista.

L’autonomisme va molt més enllà del sistema administratiu imposat pel règim del 78. Abandonar-lo significa perdre una cosmovisió enquistada i massa generalitzada que estratifica i ens empetiteix a partir del prisma Catalunya-Espanya-Món.

Imaginar què podem ser és un motor magnífic per avançar, d’acord. Ser, però, és una qüestió quotidiana a la qual cal respondre a cada moment. Perdrem els essencialismes i els purismes ideològics a canvi de millorar la nostra capacitat d’entesa i de diàleg. 

La independència, paradoxalment, és l’estadi en què decidim les nostres dependències. De tot allò que hem opinat sense tenir-ne competència, n’haurem de fer una realitat: seguretat, refugi, intel·ligència, ordenament jurídic, aliances internacionals o ratificació -o no- de tractats internacionals, ens definiran com a subjecte nacional. Perdrem ambigüitats però guanyarem matisos.

Amb la independència, en definitiva, perdrem el filó infinit de les excuses –per raonades que siguin- de nació extorquida, menystinguda i tutelada. Perdrem l’ànima intervinguda i perdrem l’encant dòcil d’un sistema paternalista de sobirania fictícia. 

La independència és la pèrdua, afortunada, de l’esperit tribunero. Deixar de cridar com fer la passada per tenir la pilota als peus i demostrar què sabem fer. 

El procés constituent de la República Catalana és un punt de partida privilegiat perquè és el resultat de l’entesa, la disposició i el resultat acordat per una majoria de la societat catalana. Però és això. Un punt de partida. 

I en aquest punt patirem unes pèrdues imprescindibles, oportunes i necessàries, que haurem d’omplir amb el millor de cadascú de nosaltres. Per guanyar? No. Per ser.