Aquest ha estat un estiu calent al Raval de Barcelona. Les batudes policials contra els traficants, les caserolades de cada nit, en definitiva, l’agitació i el malestar dels veïns han cridat l’atenció dels mitjans de comunicació no sempre del tot atents a aquests tipus de conflictes urbans que ben sovint són tractats com a problemes puntuals, sense cap transcendència per al gran relat mediàtic de la ciutat. Però la guerra d’aquest barri per la seva supervivència no és ni de lluny un problema aïllat i, a més, ja fa anys que dura tot i que els darrers sis mesos aquesta guerra s’hagi recruat amb la problemàtica dels narcopisos. En aquests moments, els veïns admeten tenir por, es senten desprotegits i temen que qualsevol dia passi alguna cosa greu atès el nivell de tensió a què s’ha arribat en els carrers.

L’esvoranc del Raval s’afegeix ara als que s’han obert per tot Ciutat Vella, també a Poblenou, Sant Martí o l’Eixample... Una fractura en bona part provocada per una especulació immobiliària potentíssima que s’ha reforçat encara més amb el fenomen de la massificació turística. Podríem dir que El Raval –com la Barceloneta- concentra els dos grans problemes de la ciutat: el d’un habitatge inaccessible per a la majoria de les butxaques i el d’una seguretat de proximitat que es percep deficient. Una autèntica bomba de rellotgeria.

Tot plegat, Barcelona està deixant de ser una ciutat habitable per a les classes populars justament en l’únic moment de la seva història des de la Transició en què és governada per un conglomerat d’esquerres impulsades des d’aquests mateixos sectors socials, cansats del model que durant els darrers anys representava el PSC. 
 
El cas és que ni l’acció dels Mossos i la Guàrdia Urbana, ni el desmantellament d’alguns pisos on es venia droga com el del carrer d’En Roig, han encalmat els ànims. La percepció de molts veïns és que la degradació del barri, a resultes dels efectes devastadors de la darrera crisi econòmica, s’ha accelerat amb l’agudització de problemes com el de l’habitatge, la prostitució i el tràfic i consum de droga sense que des de l’ajuntament s’hagi fet gran cosa.

El conflicte ve de lluny. Cal recordar que les relacions del teixit associatiu veïnal amb l’executiu de Xavier Trias, el qual va situar al capdavant de Ciutat Vella a la regidora Mercè Homs, van ser pèssimes. El març de 2015, poc abans de l’arribada de Colau, els veïns del districte abandonaren la sala del CCCB on Homs feia el seu balanç de quatre anys govern. Les bel·ligerants entitats veïnals van demanar que no presidís el Consell del districte acusant-la d’afavorir els interessos dels lobbies turístics, especialment en la Barceloneta. Amb tot, a hores d’ara, molts veïns també asseguren que amb Trias es va reforçar la presència policial i que aquesta va tenir, si més no, un efecte dissuasori.

Com sigui, l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia va ser rebuda de bon grat. Per fi hi havia al front de la ciutat una dirigent política aparentment propera a la realitat de la gent d’a peu. A la última, però, el canvi polític no sembla haver-s’hi traduït en res.    
 
Acció Raval, una entitat sorgida fa poc, pròxima als plantejaments ideològics de l’actual govern municipal, ha fet de catalitzador del descontent. Ha mobilitzat els veïns i ha mamprès iniciatives com la publicació en la xarxa d’un mapa amb els punts negres del Raval situats en un grapat de carrers: Joaquin Costa, Ferlandina, Guifré, de la Lluna, Reina Amàlia... Altrament, aquesta associació ha posat en circulació el concepte de narcogentifricació, vinculant el problema del tràfic de drogues als interessos urbanístics de grups inversors i de bancs. La relació que estableixen sembla prou lògica. Fet i fet, El Raval, Ciutat Vella, és una part del pastís immobiliari de la ciutat massa apetitós com per fer-hi res.    

Mentrestant, els problemes amb la prostitució persisteixen en Robadors on fins i tot s’ha denunciat l’existència de pisos ocupats que pertanyen al mateix ajuntament. Alguns dirigents veïnals critiquen també que des del govern municipal es protegeixi tant l’activitat de la prostitució com de l’ocupació dels habitatges a causa d’un bonisme social que, paradoxalment, protegeix uns ciutadans però se n’oblida de la resta.

Com sigui, el veïnat n’està ben tip de perdre el temps en meses de participació, de col·laborar en l’elaboració d’informes i documents que, a la última, queden en no res. Meses de participació que sovint no serveixen de res atès que l’ajuntament, com en el cas de l’urinari públic de la plaça Salvador Seguí, actua quan convé sense consultar.
El Raval està a punt d’esclatar i la seva ona expansiva despertarà molts altres barris de la ciutat que es senten desatesos. Potser aleshores, una alcaldessa absent com Colau, reapareixerà per agafar el bou de les banyes.
 
Certament, no hi ha solucions màgiques per a problemes socials d’una complexitat tan gran. Això és, justament, el que molts advertien a la candidata Colau quan disparava als quatre vents la seva artilleria retòrica, quan picava a la cresta de les forces policials i amenaçava a la banca amb un cataclisme roig. S’ha acabat el temps de les sobreactuacions i de la política de l’emoció, de la borratxera ideològica.

Ja va sent hora de passar dels informes i de les reunions esgotadores a l’acció. De fer, simplement, una cosa tan senzilla com que s’acompleixen les normatives municipals. Sí que es pot.