Ens aixequem d’hora, revisem el racó on sabem que apareixeran, esbocinem amb pressa el paper d’embolicar i no dissimulem la fam de saber què ens amaga. Obrim, riem, agraïm i ens abracem, tal com fem, més o menys, cada any en un dia com avui. Després del tràfec i de tantes ànsies –segueix sent d’hora, encara–, és moment de fer recompte i de comprovar si el resultat és condescendent amb totes les esperances dipositades. És a dir:

Que l’any comenci a esclafar imperis. Que el poder no sigui magnànim i oportunista, que deixi de ser benèvol amb els àvids carronyaires de sempre. Que els aduladors que viuen de recollir la bava de la classe política siguin enviats a galeres. Que els primers de les llistes de tots els resums deixin de tocar cuixa i de fer venir salivera amb vides que no viurem. Que tots aquests, i molts d’altres, desapareguin del mapa oportunista que suca poder. Que la crisi comenci a colpejar on toca i s’acarnissi amb els vividors que recullen, especulen i acumulen.

Que deixem de ser acrítics i amorals. Que no tinguem por de tenir raó. Que els únics intocables siguin lliures pensadors amb tot el dret a fotre clatellots preventius, amb la paraula com a única arma. Que ningú hagi de demanar permís per ser i existir. Que aprenguem a apoderar-nos de les coses que ens pertanyen. Que triem paisatges i esperances. Que siguem capaços de fer-ho i que ens instal·lem en la possibilitat de viure millor.

Que tot això comenci ara i aquí, sense témer tota la feinada que vindrà. Sorprenentment, el recompte comença a ser condescendent. Perquè sabem que, ara sí, depèn de nosaltres.