Andalusia també té dret a decidir, però avui li toca fer-ho entre allò que és dolent i allò que és pitjor. Jo em fixaré en un exemple que considero la clau de volta, mai explicitada, de tota la campanya: cap dels candidats a la presidència de la Junta ha parlat del PER i menys encara s’ha atrevit a dir que no existeix com a conseqüència de l’atur, ans com a important part de la seva causa. Així que res de nou es pot albirar a partir de demà -per molt que parlin a crits- en aquest territori i població que són part tan essencial de la morfologia política espanyola. I per tant, el decebedor panorama ho és no sols per a ells, sinó també per a la resta, perquè descriu la manca d’empatia entre els elements que formen part de la total organització política; la prova, els discursos dels candidats estatals dels respectius partits en lluita.
Des de la transició es va instaurar a Andalusia un subsidi que passà de l’excepció a la generalització acabant per fidelitzar una majoria que volia fugir de la gran servitud a què van ser sotmesos al llarg de dècades per uns senyors terratinents als que tants anys desprès, a benefici de l’esquerra i potser perquè és veritat, continuen identificant amb el PP. Però ha passat el temps, cap de les inversions i projectes estesos des del sector públic sobre la magnífica terra andalusa han fructificat de manera que fos possible retirar el PER i guanyar dignitat. Ningú no en diu ni una paraula. Durant tot aquest temps una Espanya desigual ha contribuït també desigualment i de vegades desproporcionadament, al sosteniment d’aquesta despesa, sense que les coses hagin canviat gaire, més que en el fet contrastat que les vaques flaques han arribat a tot arreu. És per això, i pel fet que la caritat ben entesa comença per casa, que s’ha girat el discurs sobre la solidaritat, de manera que, pel que fa a Catalunya, no sols hi ha qui pensa que els criteris s’han de reconsiderar (els federalistes), sinó també qui creu que no paga la pena seguir essent solidari; en aquest sentit, l’independentisme deu agrair l’empenta aportada pel polític que va dir que no s’ha de donar poder a un català, i això tot i que aquest català sigui justament qui va a la seva terra a parlar malament del sistema polític català... Roma no paga traïdors, i Andalusia ja en té prou amb els de casa...
També cal dir, i tampoc ho diuen, no sigui que perdin un vot, que si la revolució intel·lectual segueix pendent a Andalusia sens dubte en part és responsabilitat de la seva gent. Un poble que ha estat centre del món, referent artístic, tècnic i científic de tot l’orbe occidental, no pot dir que la manca de coratge per entomar els reptes andalusos (que són els reptes de l’Estat) que manifesten els polítics del present no derivin de les seves eleccions, de la seva indolència i manca de participació activa durant decennis des que van tenir dret a decidir sobre els seus governants. No vol dir que la corrupció sigui més gran o més petita que a altres llocs (el professor Pérez Royo diu que és més petita que la catalana!), però, simètricament al que he dit sobre el PER, la corrupció no és la causa de l’atur, sinó una de les seves conseqüències.
En definitiva, el camp de proves andalús és un referent de la manca d’esperança que la represa econòmica resolgui de debò la quarta preocupació de la població a Catalunya, segons les enquestes: la seva relació amb Espanya. Molts andalusos, amb la saviesa dels arcans, s’han adonat que han de decidir entre espant i mort, però també hi ha altres opcions. Manca entomar, o reprendre, la revolta del pensament, la generositat per mirar endins i acceptar on rau la part fonamental de la solució als problemes.