Amb l'escrit que circula per les casernes militars cridant a salvar Espanya i les reiterades posicions de diverses jerarquies eclesiàstiques contra l'amnistia immoral s'ha completat la mobilització de les elits contra l'acord d'investidura. Al carrer, els falangistes de sempre i els neofalangistes de Vox, amb cobertura del PPartit/Movimiento, atien les bronques al carrer. Ja ho deia el fundador i ideòleg, José Antonio Primo de Rivera: "No hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria". Als despatxos del poder econòmic, la CEOE conspira contra l'acord.

La Brunete mediàtica, ben greixada per les grans empreses i les institucions en mans dels populars, crida a la guerra santa. Recordo encara una entrevista de fa anys a un militar serbi que constatava que amb la meitat de sorolls i intoxicacions dels que estava fent la premsa espanyola, els mitjans de comunicació serbis en van tenir prou per encendre la guerra als Balcans. I òbviament, en la punta de llança de l'actual combat que el franquisme, incrustat en les entranyes de l'estat, està lliurant contra la democratització, hi ha el directori judicial/policial apadrinat per Felip VI de Borbó, des del discurs del 3 d'octubre de 2017 amb l'A por ellos, que tornava a ressonar en els darrers disturbis al carrer.

La bandera del constitucionalisme dels agitadors, amb esvàstica o toga, és un frau. És esgrimida pel partit fundat per set ministres franquistes i que va votar en contra de capítols sencers de la Constitució del 78. És esgrimida per Vox, el braç polític de l'estructura policial/militar (només cal veure com en les taules de votació amb presència policial o militar aquest partit quintuplica els resultats de les altres taules); un braç obertament anticonstitucional, ja que es vol carregar el capítol 8 de les autonomies, els articles nuclears de la cooficialitat de les llengües i altres articles que blinden drets socials i democràtics.

Es va repetint l'esquema històric. Entorn d'un estat deforme amb una capital construïda a cop de BOE, despoblant l'ampla Castella i centrifugant les perifèries nacionals o regionals peninsulars, es consolida una oligarquia econòmica, burocràtica, mediàtica i cultural que és capaç d'adaptar-se a qualsevol canvi de règim polític, sobretot quan aquest s'ha produït des de transicions sense ruptura, com és el nostre cas actual.

El pacte del 1976-78 entre el franquisme reciclat i els partits vinculats a les quatre grans internacionals (democristiana, liberal, socialdemòcrata i comunista) va servir per passar de la ruptura democràtica defensada pels moviments unitaris antifranquistes (Amnistia, llibertats, autodeterminació, república) a una reforma pactada (amnistia sobretot pels franquistes, llibertats limitades i autonomies controlades). Malgrat aquestes limitacions, el text constitucional era una filigrana que permetria, en funció de la correlació de forces, que hom pensava progressista, avançar. No va ser així, perquè la involucració de la dreta i el nucli dirigent del PSOE en el cop d'estat que havia de ser d'Armada amb el vistiplau del rei, significava una aturada de cop a l'evolució de l'Estat cap una democràcia radical i una creixent federalització. La cúpula del tàndem González/Guerra que, d'una banda, generalitzà les bases de l'estat del benestar, de l'altra acompanyava el procés autonòmic de tallafocs sistemàtics i apel·lació al cafè per a tots i als greuges comparatius, mentre es consolidava el poder del capitalisme oligàrquic criat sota les faldilles de l'INI.

En aquest marc, el paper complementari del pujolisme a Madrid no va comportar cap problema important, ni pel PSOE, ni pel PP. Ara bé quan en conjuntures posteriors algun nou dirigent socialista ha necessitat el suport de les esquerres nacionals, suport no buscat mai, les coses han canviat. I en el nucli dur del PSOE i dels seus barons instal·lats en el greuge, salten les alarmes. Va passar amb Zapatero, on el progressisme va durar un bienni. Sánchez, que després de sentir el rei el 3-O, es va plegar a l'A por ellos, ara, s'ha vist obligat a canviar de discurs i tàctica per raons electorals. Per la pèrdua de pes en els bastions espanyolistes i la resistència i repunt en les perifèries peninsulars menys espanyolistes, i per la desaparició de la possible opció centrista que mai va ser Ciutadans, i l'arrossegament del PP cap a les posicions anticonstitucionals del Vox.

Sánchez va justificar-se davant dels seus tot dient: "de la necessitat en fem virtut". Però amb el marc de guerracivilisme que està muntant l'oligarquia de sempre, una sortida oportunista, tacticista, és pa per avui i gana per a demà. I fins i tot, des d'un espanyolisme democràtic i intel·ligent és un pedaç. Si hi ha investidura, caldria esperar una aposta que fos: de la virtut, n'hem de fer necessitat. I aprofitar quatre anys per reformar allò que calgui per avançar en una democràcia de qualitat homologable a Europa, en els tres poders, i també en el reconeixement de la plurinacionalitat. Òbviament, una aposta com aquesta necessita una contrapartida de la part de les forces democràtiques de les nacions no castellanes. I una pregunta a l'aire: malgrat discrepar de l'objectiu final, hi ha un tram del recorregut que es pot acordar entre les dues parts?