La Fiscalia és independent i no pot rebre ordres (tampoc suggeriments de cap tipus!) del poder executiu. Abans no era així. El Consell d'Estat és un òrgan consultiu i, per tant, no cal fer-li cas. Amb altres organismes similars (vegi's Consell de Garanties Estatutàries o lletrats del Parlament) això no passava. És la llei de l’embut que es van aplicant els nostres polítics, i singularment Pedro Sánchez, president del govern espanyol. El consell de ministres ha decidit aquest divendres que, tot i l'informe en contra del Consell d'Estat, demanarà al Constitucional que anul·li la moció del Parlament instant a l’abolició de la monarquia.

La cambra catalana no té cap competència per fer-ho, però aquesta és, a l'Espanya de 2018, una posició política que sembla que no pot ni tan sols expressar-se de forma simbòlica en seu parlamentària. Si és coherent, alguna mesura similar hauria de prendre el govern espanyol amb l'Ajuntament de Barcelona, que ha aprovat un text molt similar. I fins i tot hauria de donar alguna mena de toc d’alerta al constitucionalment exemplar consistori de Lleida. Els vots del PSC, el PP i Ciutadans a la Paeria han impedit que prosperés la moció contra la monarquia. Però Fèlix Larrosa ha gosat permetre que es debati una ofensa d’aquest calibre. A per ell!

Tot el debat entorn les reprovacions de la monarquia té un aire grotesc i no paga ja la pena entrar al fons sobre el model d’estat o què poden o no debatre els plenaris dels parlaments i els ajuntaments. Però més enllà d'això, em sembla rellevant la posició del PSOE. No tant perquè es rebla encara més el clau de la judicialització de tot el que emani de les institucions catalanes -que l'unionisme no controla per la força dels vot-s, sinó perquè dona pistes sobre cap a on vol anar Sánchez.

El líder del PSOE cavalca sobre sondejos favorables -no és gens casual que les enquestes del CIS siguin ara mensuals per buscar rèdits de l'efecte del carro guanyador, bandwagon effect en anglès- i això ha centrat la seva estratègia. Amb el PP i Cs més a la dreta que mai i intentant que el seu espai polític no es converteixi en un guirigall amb l’aparició de Vox, el centre polític, clau per conquerir hegemonies a Espanya, ha quedat lliure. Se sent orfe el del centre-dreta i el de l’espanyolisme més suau. I per conquerir-lo, a la Moncloa han arribat a la conclusió que no poden fer cap gest amb els presos polítics (encara que els costi el pressupost) i que tampoc han de seure a parlar del dret a decidir per més transversals que siguin aquestes demandes en la societat catalana.

Aquesta estratègia per ocupar el centre, que a Podem no li va gens malament, és curta de mires. El PP i Cs no estaran sempre lluitant per l’espai més dretà i agitant el conflicte català i, quan el mapa es recompongui -i ho farà-, els socialistes han de tenir en compte quines són les seves aliances naturals. Serà possible entendre's amb una esquerra forta i amb l'ADN de Podem protegint la monarquia i els seus negocis? Es podrà fer sense obrir el debat, furtat a la Transició, sobre el model d'Estat? És possible dependre de forma gairebé estructural de formacions sobiranistes catalanes i basques sense entomar el debat del dret a decidir? És evident que no. I també que Sánchez no hi veu més enllà de la propera enquesta del CIS.