Deia Josep Pla que en literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament l’havia portat a jugar fort. Em sembla que jo he estat, escriu Pla, un dels primers escriptors catalans que ha trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. Considerava, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un home com ell s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del seu temps arribés a suposar mai el sacrifici important que havia fet.
“He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat, ni de molt, al que em vaig proposar de joveníssim. Però m’hi he acostat”. Lligat pel periodisme, destacava com el periodista sempre seria el parent pobre –encara que guanyés més- del literat. Els tractava com oficis del mateix color: el periodista seria el manobre; el literat, el paleta de la mateixa construcció. “És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, més ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat”.
No sé si ara ja és el moment dels “escriptors que vindran”, que deia Josep Pla, però som aquí. Per què ho deia, Pla, tot això? Segurament perquè els editors, no només ara que viuen introversions més o menys victimistes, sinó sempre, necessiten bons relats, i si de ficció és de què es tracta tenim històries que ens connecten amb el present com Una dona de la teva edat de Gemma Ruiz, que ens connecta ben plenament amb l’avui perquè la protagonista, una dona que ja no és jove, neda a contracorrent pel gust de no deixar-se portar, els anys malgrat. Una dona que podria ser filla d’aquella generació de Les nostres mares, de la mateixa autora, aquelles moltes dones que van renunciar als seus somnis perquè les seves filles sí que poguessin triar. I ho fan, de triar, en el món d’avui.
I si els editors necessiten bons relats, els lectors necessiten històries que emocionin, com ara La nosa de Montse Sanjuan, que et commouen i no et deixen indiferent, els acabes i la narració t’obliga que hi pensis, en aquella dona que sempre hi havia algú que feia fora de la pròpia vida i l’empenyia a començar de zero. Vides sense vida, dones amagades, silencis còmplices i maltractaments. I que ben trobat el títol: una dona que fa nosa! O Tot va passar alhora, el Jo literari de Teresa Colom: memòria sense ser memòries d’una vida feta de contrastos i ràbies en el clos familiar.
Els editors, que hi fan la inversió, en els llibres, i que cada vegada s’hi han de mirar més, necessiten bona ficció, que vol dir que l’escriptor ha d’inventar a partir del que veu i del que viu cada dia, com feia Pla, per deixar prova convincent del moment que li ha tocat de viure, perquè la literatura catalana si d’alguna cosa pateix és potser, encara, d’un dèficit de present en la ficció. O potser no. Perquè en cap dels tres títols que he esmentat no n’hi ha, de dèficit de present. Tots tres passen la realitat per la ficció. I això imanta el lector.
Ara bé, Xavier Pla, a El soldat de Baltimore, ens fa notar com la literatura del que hem convingut d’anomenar llibres personals en viu potser un excés, de realitat. I fa citació de Compagnon quan destaca que entrar en la literatura significa integrar-se en un sistema d’esperes. En els últims anys, diu, “triomfa la literatura que postula la possibilitat de creure que el relat no és tant el resultat de la imaginació o la capacitat d’imaginació de l’autor com el producte de l’observació de la realitat”.
El d’avui, de present, a tots nivells, no ens permet de ser massa optimistes, però si parlem en termes de mercat editorial ens obliga a ser positius, sobretot perquè, sortosament, el lector no se n’allunya, de la literatura: ni de la de les idees, ni de la personal ni de la de ficció. Llegim perquè, com Stendhal, gaudim, i perquè ens interessen les relacions entre la realitat i la ficció. La literatura és expectativa. I, com la vida, ondoyante.