El 26 de maig de 2021 es va produir el traspàs de carteres al Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Qui fou conseller de l'anterior govern, Miquel Sàmper, la transferia a Joan Ignasi Elena, actual conseller. Pocs dies després, en aquest mateix diari, Elena era entrevistat el dia nou de juny sota un titular en gran manera curiós: l'ordre és d'esquerres. Unes declaracions que poden sorprendre, sobretot si partim de la premissa que normalment les esquerres aquí han defugit de tenir un discurs i una retòrica sobre ordre públic. Però no sempre havia sigut així, durant la breu, però intensa II República, els governs d'esquerres de la Generalitat de Catalunya s'erigien en baluard de l'ordre públic, la pau social i l'higienisme urbà.

Un metge, que posteriorment seria batlle de Barcelona, Jaume Aiguader, afirmava el 1924 que si les condicions de vida de les persones no eren dignes, còmodes i la seva llar no era res més que per sobreviure, aquesta gent se situaria a poc a poc al marge de la civilització. Aquest discurs va ser el que va guiar l'obra municipal republicana de Jaume Aiguader, Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvadó. I que fins fa relativament poc només es defensava des de l'esquerra. Però actualment el marc teòric i de les idees ha canviat. S'ha passat de teoritzar sobre com actuar a posterior dels fets, per mitigar els efectes d'aquests a través de la pressió i la dissuasió, a preveure els potencials fets i allò que els causa perquè no passin. I en el món anglosaxó ens porten anys d'avantatge al respecte, però des d'uns pocs anys a això ha arribat aquí.

I això ha tingut conseqüències transcendents, fins que es consideri fins i tot absurd abordar un problema de criminalitat i vandalisme només des de la perspectiva policial i judicial. És en aquest punt on l'acadèmia li ha donat en part la raó a tots aquells que teoritzaven sobre models alternatius als policials per afrontar les qüestions d'ordre públic i prevenció. Sobre per què en part, perquè la figura de l'agent policial sempre és necessària com aquella que ostenta el monopoli de la força de l'Estat, i sempre hi ha vàndals, criminals i delinqüents. Però se li han de sumar un seguit d'agregats perquè s'aconsegueixi combatre la inseguretat ciutadana.

Recordem que la seguretat és una sensació, no té per què anar vinculada a un increment o decreixement de vandalisme, delinqüència i criminalitat, sinó que hi ha molts altres factors que fan que ens podem sentir o no segurs. El relat, doncs, que a través de la força i la llei assoleixes sensació de seguretat es desmunta de cop. I que aquesta és útil per afrontar el problema, també. No és pas un assumpte ideològic, el marc que s'ha promogut durant segles no dona resultat perquè la ciutadania també ha canviat, i ara que s'ha mogut el marc ha deixat sense relat qui ostentava el monopoli d'aquest, les dretes. La pilota doncs ha canviat de terrat, i ara es troba al terrat de les esquerres. Unes esquerres que mai han abordat amb naturalitat l'assumpte de l'ordre públic fins fa menys de cinc anys.

Però com es feia referència anteriorment, aquestes tenen el marc a favor perquè la seguretat ciutadana, l'ordre públic i la prevenció ja no és només llei i força. Són polítiques socials, polítiques redistributives, model d'urbanisme, llocs de feina qualificats, integració, diversitat, ampliació de drets i garantia de llibertats, entre altres. Sense oblidar també els cossos policials, cossos de bombers, protecció civil, agents rurals, mediadors i agents cívics, que han de poder fer la seva tasca amb els recursos pertinents i les condicions adequades. Hem evolucionat arreu del món cap a models d'ordre públic enfocats a una visió integral i multidisciplinaris.

Però si tornem a Catalunya, les esquerres haurien de recuperar l'esperit d'aquella manifestació de Banyoles del 1936 on es podia llegir en una pancarta "la gent d'ordre som nosaltres". El temps els hi ha donat la raó. No només era ordre públic fer servir la porra de Governació, sinó que també hi entrava la higiene urbana i la pau social a conseqüència d'una vida còmoda. No és un discurs aliè, ni és una retòrica forana, és la que feien servir aquelles figures que reivindiquen, que anaven acompanyades dels fets pertinents en conseqüència. Fins i tot es va pensar un nou urbanisme en conseqüència, anomenat el Pla Macià, elaborat pel GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània).

Així i tot, encara hi ha qui posa boca de pinyó per parlar d'aquests assumptes, tot i que existeix una tradició dins de les esquerres catalanes de principis del segle XX fins a la Guerra Civil que marquen un bon precedent. I demostren, a més, que no és "de dretes" tenir una ciutat neta, uns agents policials patrullant els carrers o que aquests dissolguin un tumult. Aquesta timidesa retòrica és la que permet a l'extrema dreta guanyar votants, perquè prometen mesures ràpides i efectives que els fets demostren que no són ni ràpides i efectives, però ningú rebat amb fermesa.

En conclusió, la gent d'esquerres ha de perdre la por a enraonar, debatre i plantejar solucions, perquè existeix una tradició que ho feia, com també dins del republicanisme existeix des de fa segles. Tanmateix, ara hi ha estudis socials que ho ratifiquen, ja no només la teoria, i a molts països siguin els governs de dretes o esquerres adopten aquest marc multidisciplinari. Tenim la sort que aquí es va passar de la teoria a la pràctica entre 1931 i 1934 a molts municipis, i a la mateixa Generalitat també. S'ha de recuperar, i millorar.