L’argument democràtic és la gran força de Catalunya en aquests moments. Aquest “Volem votar” que , alt i clar, la gran majoria de la nostra ciutadania ha presentat a la consciència d’Europa s’entén a tot arreu on imperen el sufragi i el dret. Volem votar perquè som, però també perquè hem estat. La legitimitat històrica de les nostres institucions és una altra carta que, ben utilitzada, ens dóna més raons encara. Sobretot s’ha d’aprofitar quan l’adversari la vessa de totes totes. Ho han fet destacats membres del govern espanyol, a l’exclamar que hi havia Generalitat perquè hi havia Constitució. I que el president Mas ho era gràcies a la Constitució.

El president de la Generalitat ha respost amb contundència: “Sóc el 129è president de la Generalitat”. Certament, es constata que els caps visibles de l’Estat espanyol no coneixen prou la història. La Generalitat és anterior a la Constitució i fins i tot es podria dir que l’afirmació de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría seria més certa a l’inrevés. No és exagerat afirmar que hi ha Constitució espanyola perquè hi ha Generalitat. Per això es va restablir la institució històrica dels catalans abans d’aprovar-se la Carta espanyola de 1978. Perquè tothom sabia l’any 1977 que sense resoldre les aspiracions catalanes, la democràcia no seria creïble a Espanya.  

Però és que si anem als documents d’aquell moment trobem elements molt interessants. Així, la nota oficial de la Presidència del govern espanyol del 2 de juliol de 1977, després de la famosa trobada Suárez-Tarradellas, afirma “la voluntad de recuperar las instituciones históricas del pueblo catalán”. Un reconeixement doble i explícit: existeix un poble català i té unes institucions pròpies. I més endavant s’afirma que la Llei de bases de règim local possibilita la creació de divisions territorials diferents de la província, “con lo que se puede restablecer la unidad institucional de Cataluña”.  En pocs documents com aquest hi ha tanta força argumental en favor dels drets i la sobirania de Catalunya.

Després, les coses han anat diferent. Però en aquell instant, Espanya va haver d’admetre la realitat. El president Tarradellas sabia que en aquella partida d’escacs la recuperació de la Generalitat era el reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya. Guanyar aquesta batalla era la seva obsessió. En l’actual procés per la sobirania, hi tenim tot el dret, però anem amb la garantia que la història també ens acompanya.