
ARA A PORTADA

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
El president de la Generalitat ha respost amb contundència: “Sóc el 129è president de la Generalitat”. Certament, es constata que els caps visibles de l’Estat espanyol no coneixen prou la història. La Generalitat és anterior a la Constitució i fins i tot es podria dir que l’afirmació de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría seria més certa a l’inrevés. No és exagerat afirmar que hi ha Constitució espanyola perquè hi ha Generalitat. Per això es va restablir la institució històrica dels catalans abans d’aprovar-se la Carta espanyola de 1978. Perquè tothom sabia l’any 1977 que sense resoldre les aspiracions catalanes, la democràcia no seria creïble a Espanya.
Però és que si anem als documents d’aquell moment trobem elements molt interessants. Així, la nota oficial de la Presidència del govern espanyol del 2 de juliol de 1977, després de la famosa trobada Suárez-Tarradellas, afirma “la voluntad de recuperar las instituciones históricas del pueblo catalán”. Un reconeixement doble i explícit: existeix un poble català i té unes institucions pròpies. I més endavant s’afirma que la Llei de bases de règim local possibilita la creació de divisions territorials diferents de la província, “con lo que se puede restablecer la unidad institucional de Cataluña”. En pocs documents com aquest hi ha tanta força argumental en favor dels drets i la sobirania de Catalunya.
Després, les coses han anat diferent. Però en aquell instant, Espanya va haver d’admetre la realitat. El president Tarradellas sabia que en aquella partida d’escacs la recuperació de la Generalitat era el reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya. Guanyar aquesta batalla era la seva obsessió. En l’actual procés per la sobirania, hi tenim tot el dret, però anem amb la garantia que la història també ens acompanya.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.