Fins fa quatre dies, el famós català emprenyat qui sap on parava. Aquell concepte que havíem fet servir del dret i del revés (encunyat, si mal no recordo, per Enric Juliana en temps d'Aznar) havia desaparegut del mapa. De cop i volta va semblar que havíem deixat de col·leccionar pedres al fetge i que havíem canviat la cara crònica de pomes agres per un somriure dels que acompanyen les millors revoltes. Havíem passat a ser constructius i estàvem avançant en positiu. Havíem descobert que tenir un projecte entre mans és més estimulant que no pas viure a la defensiva, covant una mala bava nascuda de la resignació. Ens havíem enamorat de les causes guanyades.
Això era fins fa quatre dies. Potser és una percepció esbiaixada, però aquesta darrera setmana no he sabut veure enlloc (vull dir que no he sabut veure ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes socials) el català il·lusionat que havia substituït com per art de màgia el català emprenyat. Han tornat tot d'una els retrets, els enfrontaments entre els qui comparteixen objectiu, les cares de pocs amics, l'estàs-amb-mi-o-en-contra-meva, les desconfiances mútues, les pèrdues de respecte, les llistes de bons i dolents, la por que vinguin llops disfressats d'ovelles i adéu procés. Em fa l'efecte que circula de nou, i per desgràcia, una hipersusceptibilitat patològica i encomanadissa.
Paradoxalment, el debat sobre la conveniència o no d'una llista unitària ens ha desunit com fa anys que no passava. I això, senyors, només es reencarrilarà si ens desemprenyem altra vegada.