El nou Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) reuneix aquest dissabte per primer cop el seu consell nacional. La formació ha decidit posposar fins a gener la revisió de l'assumpte de les incompatibilitats, que l'antic aparell de CDC opina que va quedar "mal tancat" al congrés fundacional. A la reunió hi haurà Artur Mas però no Carles Puigdemont, que serà a la presa de possessió del lehendakari Iñigo Urkullu. Mas i Puigdemont no formen ben bé un tàndem al partit que comanden Marta Pascal i David Bonvehí. Els dos presidents tenen pendent acabar d'aclarir el seu rol. 

En el cas de l'actual president de la Generalitat les coses són més senzilles. No es va voler implicar en la brega congressual, però l'executiva (i també els noms que la formen) va acabar sent molt del seu estil i, òbviament, del seu gust. Amb discreció sí va participar en alguna de les últimes reunions per conformar-la, proposant i rebutjant noms. Molta presència del territori, cares noves i una ideologia voluble la defineixen. Sempre que se li pregunta, Puigdemont respon que no vol repetir, que el seu és un compromís de 18 mesos i que si la feina (deixar el país a les portes de la independència) està feta ni s'ho plantejarà. Però al PDECat hi ha qui, lògicament, aspira a fer que s'ho repensi. Hores d'ara apareix com el millor valor del partit -que encara té pendents de passar tràngols judicials com el cas Palau, fruit d'un passat amb el qual a ell no se l'associa- i és també el nom més adequat per, arribat el cas, bastir acords amb ERC, únic aliat possible a curt i mig termini.

Puigdemont conviu amb Artur Mas. La relació no és dolenta i parlen sovint, però és evident que en temes que són centrals, com ara el referèndum vinculant que el president ha incorporat al full de ruta per a final de legislatura, ho han vist diferent. L'expresident, que no ha pogut tirar endavant la plataforma política que va projectar en fer el seu pas al costat i que acabarà convertida en fundació del PDECat, té una situació menys còmoda. No s'atreveix a descartar tornar a ser candidat però sap que difícilment la política dóna segones oportunitats. Mas, que sempre ha tingut present a Sarkozy, segur que ha pres bona nota de les primàries de la dreta francesa. L'expresident és a la cuina del partit -des del disseny del logo al debat dels pressupostos- però ha d'anar amb compte de no eclipsar Pascal ni posar-ho encara més difícil a Puigdemont. Al seu despatx al Palau Robert escolta els cants de sirena de sectors de l'establishment que el voldrien veure fent de fre a un procés que la negativa del nou govern espanyol a un diàleg amb contingut condemna la unilateralitat.

Per més que generi una certa confusió, és lògic que Mas no decideixi encara quin és el seu rol mentre Puigdemont no aclareixi amb rotunditat si serà o no candidat. Ara per ara, només ells dos generarien consens al PDECat per ser-ho. Sempre a condició que abans l'altre s'apartés voluntàriament. Amb un partit desbordat a les enquestes i molts interrogants, Mas no vol acabar convertit en José María Aznar -que també va deixar la presidència jove i a disgust, tot i que per circumstàncies ben diferents- o en l'encara intervencionista Felipe González, però sap que si se situa per damunt del bé i el mal (a diferència de Maragall i Pujol o del senador Montilla ell podria) ja no tornarà a primera línia.