Divendres passat van quedar una vegada més en evidència les intencions i els resultats de la comissió dita “d’investigació contra el frau i les evasions fiscals i les pràctiques de corrupció política”. Una de les lliçons més elementals del periodisme –potser de tot en aquesta vida– demana adequar els objectius als recursos. Per exemple, a l’espai o el temps.  Una comissió parlamentària que pretengui aclarir en sessions d’interrogatori la fondària del frau i les evasions fiscals a Catalunya i totes les pràctiques de corrupció política naix condemnada al fracàs per impotència.

En primer lloc, perquè si es pretén ser exhaustiu, no n’hi hauria prou amb tres-centes sessions. I segonament, perquè la pretensió s’escapa de les possibilitats i les competències de la cambra. Quan el ministre d’Economia i Hisenda, Cristóbal Montoro, el d’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap del gabinet de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, rebutgen comparèixer-hi no incorren en cap falta perquè no tenen cap obligació de fer-ho.

Les pretensions d’aquesta comissió, doncs, són excessives. Si no és que, en realitat, la pompa del nom amaga que allà es tracta de denunciar, només denunciar, les irregularitats fiscals de la família Pujol Ferrusola i la corrupció d’allò que durant anys va ser definit com “pujolisme”. Aleshores, tot lliga i s’entén. Però la pretensió continua xocant contra les possibilitats reals i legals del Parlament. Tot podria quedar reduït, doncs, a un judici polític. Atiat per l’oposició –per aquells partits que durant vint-i-tres anys no van poder guanyar unes eleccions al Parlament– i criticat pel govern de Convergència i Unió.

Un judici en què no es pot evitar el sainet, per les mateixes limitacions del Parlament. Perquè un sainet és exactament allò que es va viure divendres en la comissió i allò que s’hi viurà també avui. La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, i l’examant de Jordi Pujol Ferrusola, Victoria Alvárez, es van contradir en canal. La segona, a més, va atacar feroçment la primera. I no hi ha manera de saber qui menteix. Només podria aclarir-ho Francisco Marcos, director de l’agència Método 3, que afirma també que Sánchez-Camacho menteix, però que diu que només ho demostrarà si li ho exigeix un jutge, perquè ha de preservar “el secret professional”.

Tot plegat és traca i fum. Un espectacle que pot satisfer la curiositat o la morbositat però que no porta enlloc. I més encara quan la persona que va encarregar la gravació de La Camarga no deixa de ser un detall interessant però prescindible, perquè el factor realment determinant de tot l’episodi és la intenció que va moure Jorge Fernández Díaz a fer parlar Victoria Alvarez. I aquesta ja la sabem. L’examant de Jordi Pujol havia de “salvar Espanya”.
La comissió fa cada dia més fila de serial saineter. Ni tan sols arribarà a ser el sumaríssim al pujolisme que busca l’oposició. Perquè els judicis polítics requereixen tribunals competents o historiadors solvents.