El president del comitè de govern d’Unió Democràtica ha anunciat per al mes de novembre unes jornades que abordaran “una gran reflexió”. Les preocupacions de Josep Antoni Duran i Lleida són les preocupacions de la gent més raonable i sensata. Duran diu patir per la necessària “regeneració política” en uns moments de confusió i crisi. I després d’una llarga etapa, també caldria apuntar, en la qual ell sempre ha tingut un paper de protagonisme preferent i en la qual els partits polítics convencionals han quedat ben tocats per una sèrie de tares que han escampat el desconcert i la indignació entre l’opinió pública.

És cert, com diu Duran, que en aquests temps de desgast i confusió, “el populisme” ha tret pit i cresta. I que hi ha el perill que els parlaments –la democràcia participativa- siguin substituïts per l’assemblea permanent –la democràcia dita directa-. Però també ho és que totes les falses solucions, els candidats de paper i la recuperació de la mentalitat i l’estratègia dels soviets tenen unes causes que no es poden resoldre apel·lant a les plataformes “transversals” ni a la reconstrucció del “centre polític”. Perquè ni tan sols aquest centre a Catalunya s’ha salvat dels mals usos i costums del sistema. Ni de la corrupció generalitzada.

Una de les condicions necessàries per “regenerar” el sistema és que les opcions més sensates que reivindiquin els canvis han de ser de nova planta. La reiteració fins al cansament dels mateixos líders, les mateixes martingales i els mateixos volantins ideològics o estratègics només poden provocar més cansament i més escepticisme. Josep Antoni Duran i Lleida ha estat durant anys un bon polític, amb fondària i discurs. Però també amb una habilitat i un tacticisme sovint insultants. Un polític que, com tots els de la seva generació, no ha pogut fer un salt immaculat sobre les falles enormes del sistema derivat de la transició.

Les bones intencions de Duran, doncs, no són creïbles. Però encara ho són menys quan és obvi que responen als problemes que denuncia el líder d’Unió, però també a la pròpia opció nacional que ha pres. Josep Antoni Duran i Lleida i els dirigents que li són afins dins el seu partit han viscut amb una profunda incomoditat “la deriva” que ha propiciat Artur Mas. No han estat deslleials al president de la Generalitat, ni a Convergència Democràtica. Però fa temps que tenen ben clar que el recorregut que han fet plegats, durant més de trenta anys, ha acabat. El “centre polític” que busca Duran és, també, “autonomista”. No accepta unes eleccions de caràcter plebiscitari, rebutja la possibilitat d’estructurar una llista unitària sobiranista, no accepta Esquerra com a company en un viatge que no vol i no contempla de cap manera una declaració d’independència.

La proposta del líder d’Unió, per tant, és un retorn calculat a l’autonomisme. Que quan diu “populisme” pensa en Esquerra o la CUP i quan reivindica la democràcia representativa mira de front cap a l’Assemblea Nacional Catalana. Però en aquest retorn, faci les jornades que faci Josep Antoni Duran i Lleida, hi ha dues grans incògnites. En primer lloc, quanta societat civil acudirà a la crida. I encara més, quants militants i dirigents d’Unió el seguiran contra Convergència Democràtica i Artur Mas. La segona és l’esperança, la il·lusió, amb què Duran pretén recobrir aquest retorn al catalanisme autonomista. Perquè, com ell mateix ha dit moltes vegades, “la tercera via” és Rajoy. Sense proposta de l’Estat, no hi ha res a fer. I amb proposta de l’Estat, és ben improbable que Unió –o Duran- puguin recuperar cap centralitat perduda. La centralitat ara respira radicalitat.