La data del dimarts 2 de juliol deu ser, segurament, la més vergonyosa de tota la història del Parlament Europeu. Si els parlaments són la cambra democràtica on resideix la sobirania d'un poble, és evident que la sobirania del Parlament Europeu ha demostrat ser del tot inexistent. En una sessió inaugural d'una brevetat extraordinària, ni tan sols se n'ha escollit la presidència de la mesa. I ha estat així perquè el poder real de la UE no es troba a la cambra, sinó que continua residint en els estats, els primers mandataris dels quals no han estat capaços d'arribar a l'obertura de la legislatura després d'haver pactat un acord previ. Ben al contrari, han fet passar vergonya a tothom amb l'espectacle poc edificant de l'anomenat "repartiment de càrrecs", que ha acabat sent vist com una simple transacció comercial d'alta volada, feta amb nocturnitat i traïdoria.

Com si això no fos ja prou decebedor, tres eurodiputats catalans, que van recollir dos milions llargs de vots de ciutadans europeus, no han pogut prendre possessió del càrrec. I ha estat així perquè la circumscripció estatal en la qual van ser escollits -el Regne d'Espanya- no n'ha validat l'elecció. En el cas de Puigdemont i Comín perquè havien d'anar a Madrid a fer la promesa de lleialtat al rei d'Espanya i a la seva constitució, escenari en el qual, sens dubte, haurien estat detinguts. Pel que fa a Junqueras, que sí que podia i volia anar-hi, ja detingut i empresonat de mesos ençà, tampoc no li ha estat possible de fer el tràmit, perquè li ha estat prohibit.

I ha estat així malgrat que cap instància judicial no va posar ni un sol obstacle que poguessin concórrer a les eleccions com a candidats i, fins i tot, el mateix Boletín Oficial del Estado arribà a publicar el nom de tots els eurodiputats elegits, inclosos els tres catalans independentistes, sense cap reserva pel que fa a la seva condició de membres del Parlament Europeu, condició adquirida democràticament a les urnes i amb un nombre de vots superior als obtinguts per la llista més votada en 16 dels 28 estats de la UE.

En tots dos casos, doncs, la baixa qualitat de la democràcia a les institucions representatives de la UE s'expressa mitjançant el poder superior dels estats, tant a l'hora d'establir-ne els càrrecs de més responsabilitat, com en la decisió per a determinar qui és i qui no és diputat europeu. És escandalós que hom admeti que una part de la UE, com és Espanya, tingui més poder que el mateix Parlament Europeu. El fet és més greu si es té en compte que residents europeus dels altres 27 estats han pogut votar els tres candidats independentistes i ara es troben que no són tractats com a europeus, sinó com a ciutadans espanyols, als quals Espanya no té cap mania a limitar-los els drets fonamentals, com és el d'elecció i respecte a l'opció escollida a les urnes. S'accepta, doncs, que un sol estat té prou poder per a deixar sense representació més de dos milions d'electors europeus. El seu vot no val res, no pas al parlament d'Espanya, sinó al de la UE, precisament la sola institució de la UE escollida directament per la ciutadania.

El que avui és la UE va començar a néixer després de la II Guerra Mundial, amb l'objectiu primer que els països europeus deixessin de matar-se entre ells, com havien fet sempre. La vella Europa, bressol de la democràcia, les idees polítiques i les arts, havia de ser un espai esdevingut referent internacional de pau i drets fonamentals. Però, amb el pas dels anys, la UE pateix una crisi profunda, en la qual la democràcia és amenaçada en la seva expressió més elemental, com acabem de veure aquesta mateixa setmana. En aquesta UE, la capitana del vaixell Sea Watch, Carola Rackete, ha estat detinguda, acusada de salvar la vida de desenes de persones perdudes enmig del Mediterrani, per un govern italià, cada cop més amb un tuf de xenofòbia insuportable, com passa també amb els governs ultraconservadors de Polònia i Hongria. La prioritat de la UE no és, en absolut, la democràcia, sinó l'economia de mercat, per damunt de les persones.

Però, encara no s'acaba aquí. La UE ha segrestat Europa, s'ha apropiat de la idea d'Europa i parla en nom de tot el continent quan resulta que no el representa tot. Perquè Islàndia, Noruega i Suïssa són també Europa, encara que no pertanyin a la UE. I en són també els països de l'Europa de l'est que tampoc no en formen part. Tal i com va degenerant tot, doncs, en aquesta UE, no sols no crea l'empatia suficient com per animar a formar-ne part els estats que ara no hi són, sinó que la decepció pot arribar a afectar també alguns estats membres, totalment desenganyats de la seva deriva economicista, algun dels quals pot començar a plantejar-se'n la continuïtat. El Brèxit és en marxa i, avui, lluny de situar la democràcia com el primer i més important patrimoni dels estats membres, la UE es mou per uns altres camins.

Per això el cas dels catalans és tan important. Perquè no és només el cas dels catalans, ni el de l'estat espanyol, sinó el cas de la UE. I segons la sortida que adopti, la seva credibilitat democràtica quedarà definitivament afeblida i sense cap crèdit, ni prestigi, o bé, contràriament, pot ser l'oportunitat de retornar als principis fundacionals, dels quals avui tan lluny es troba. Sigui com sigui, no deixarem de ser Europa, perquè, al capdavall, Europa també som nosaltres.