Com se sap, la Generalitat han decretat el confinament perimetral de la comarca del Segrià, que afecta més de 200 mil persones. Segons les fonts, la mesura s’ha pres en el moment adequat o s’ha adoptat tard. El fet és que Lleida, avui, torna a estar confinada per la maleïda COVID-19, encara que són molts els ciutadans que han dit que el confinament que hi fan els Mossos té més forats que un colador. I, si això és així, és molt greu, sobretot, quan la consellera Vergés ha admès que a Lleida, en aquests moments, hi ha transmissió comunitària del coronavirus i no s’ha descartat que hi pugui tornar a haver confinament domiciliari.

Escatir què ha passat a Lleida amb els brots de contagis pel coronavirus és feina gairebé impossible. Ni Madrid ni Barcelona informen adequadament. Així és que, si et vols creure el que et diuen, t’ho creus i, si no, doncs, poses un ciri a la Moreneta o t’apartes de fonts oficials. Així és que, penso, potser que obrim els ulls al que ONGs i associacions diverses han anat denunciant des de fa molt i molt temps: les condicions en què es veuen obligats a viure els temporers. El Periódico ho va denunciar aquest divendres 3. Ho podeu llegir aquí.
 
El més greu del que explica El Periódico és que és un tema sabut, és a dir, que es tolera i s’accepta que els temporers seguin tractats com animals. Com és possible això? Com es pot permetre una cosa així? Quines obligacions tenen els empresaris agrícoles que els contracten? Què fan les administracions per evitar que passin aquestes salvatjades? Què fan quan hi ha temporers que es neguen a anar a llocs assignats com pavellons, per exemple?

Ara, la pandèmia ha agreujat la situació dels temporers i la de tots en general, perquè, hi ha temporers que eviten els controls sanitaris per por a perdre el treball.
No sé quant temps durarà el confinament del Segrià. En principi, fins que les autoritats sanitàries entenguin que els brots estan controlats, però mentrestant crec que la Generalitat hauria de trobar, amb la col·laboració i participació dels empresaris agrícoles, una sortida d’emergència als temporers que viuen com animals en els carrers dels pobles i/o en granges abandonades.

La pandèmia del racisme és viva sempre. En situacions com les que vivim és molt fàcil culpar l’altre, l’estrany, l’estranger, l’il·legal, el negre, el magrebí, del que passa. Però hem d’entendre i s’ha de dir ben fort que ells no són els culpables, sinó que en són les víctimes.
Què s’ha fet per evitar que els temporers es trobin com es troben en aquests moments a les comarques de Lleida?

Què s’ha fet per assegurar els temporers que si s’han de confinar, se’ls pagarà el que es determini? Què s’ha fet amb els empresaris agrícoles per fer-los col·laborar? Quines mesures excepcionals s’han adoptat per garantir la seguretat dels temporers i del seu entorn enmig de la pandèmia pel coronavirus? Quina és la política immigratòria del govern espanyol? Què fa el govern espanyol amb els temporers sense papers? Què es pot fer?

Tenint en compte que en altres països hi ha hagut brots en col·lectius de treballadors immigrants a causa, entre altres, per com viuen, es va preveure que podria passar el mateix a Catalunya?

És normal que en plena pandèmia l’Agència de Salut Pública no hagi trobat el substitut de l’anterior director? Aquesta agència, com suposo que s’entén, no és l’encarregada de supervisar la floració dels rosers, sinó que té, entres altres, les atribucions de vigilància epidemiològica.

Penso, sincerament, i com ja he dit altres vegades, que la pandèmia ha ocasionat una fallida sistèmica de les estructures de protecció de la ciutadania que haurien de garantir els estats.

La majoria de mandataris tampoc no han rebut les orientacions adequades per part dels que se suposa són els experts en epidemiologia. Però bé, això ja és passat. D’aquest passat, amb més de 44 mil morts a Espanya, hem après, d’entrada, que, per vèncer el virus, cal l’esforç individual de dur mascareta en llocs tancats i en espais on no es pugui mantenir una distància de, com a mínim, un metre i mig, de rentar-se les mans amb productes adequats tantes vegades com convingui i de mantenir l’anomenada distància social.

Bé, això pel que fa als ciutadans: sí, ho hem après i, en general, ho fem. I pel que fa a les administracions, què han après? Segur que moltes coses, moltíssimes. I la majoria de responsables, sobretot dels departaments més directament implicats en aquesta emergència, segur que ho han passat i ho passen molt malament. Però em permetran que comenci a dubtar que el que s’hagi après serveixi per millorar després del que ha passat a Lleida. A Lleida, on tothom sabia que la situació dels temporers era i és explosiva, en tots els sentits, no només sanitaris. Tant de bo m’equivoqui. Tant de bo!