El so té la seva identitat. Afirmar que el so no depèn de l'oïda humà, no ens ha d'agafar desprevinguts. El so existeix per ell mateix des de, com a mínim, la definició científica de la teoria versemblant que explica l'expansió de l'univers anomenada Big Bang, un esdeveniment de proporcions forassenyades (és difícil d'imaginar); en la seva explosió hi hauria hagut so. Qualsevol moviment, per lleu que sigui, comporta la seva sonorització, sigui perceptible o no a l'oïda humana.

Lisa Randall, catedràtica de física de la Universitat de Harvard, dona per fet que podrien existir (són hipotètiques i encara no tenen ni nom) més dimensions a part de la ja ben coneguda dualitat espai i temps. Dues dimensions: l'espai i el temps. La música els incorpora com a propis; l'espai al pentagrama (o a diverses grafies) i el temps al ritme i al metre.

El so és energia però, i tornem a ressaltar les paraules de Randall, no sabem d'on ve la major part de l'energia de l'univers. Efectivament, l'univers té els seus secrets. Sense cap intenció d'ensopir el lector, he volgut fer aquesta introducció perquè sigui més fàcil entendre que el so té una identitat pròpia, que el so està contingut dins el cosmos, o sigui, que el so no depèn de l'ésser humà, en qualsevol cas, només en tenim la custòdia. I per no errar cal partir d'aquesta premissa: el so no se l'ha inventat la humanitat. El so existeix per ell mateix i té una identitat pròpia.

En canvi, els éssers vius sí que hi tenen molt a veure en el procés de la presa de consciència del so i de com utilitzar-lo per comunicar les nostres emocions o necessitats. Hem de tenir ben present que els animals també utilitzen en el so per comunicar-se. I entre ells es comuniquen moltes coses. Moltes.

La humanitat ha creat unes convencions, amb el suport de les teories físiques, per donar sentit al so. Les ones sonores són, ni més ni menys, que una energia en moviment i gràcies a l'activitat de la intel·ligència humana hem pogut anomenar-les, atribuir-ne un significat i, amb elles, bastir la gran arquitectura de la música. El filòsof i matemàtic grec, Pitàgores, ja va crear la primera estructura sonora; va desenvolupar una teoria, mitjançant unes politges, que demostrava l'existència física dels primers harmònics d'un so fonamental, la qual cosa donaria argument i consistència a les notes musicals i de retruc a les primeres melodies monofòniques.

Des de fa una bona colla de segles, la música ha tingut i segueix tenint en la vida, relleu, intensitat, força emocional i significat cognoscitiu. Sembla, doncs, que des de les èpoques més remotes, la humanitat ha transmès oralment, amb els seus crits, murmuris i cants, les seves tradicions i els seus costums pertot arreu. La música, doncs, a diferència del so, sí que és cosa dels éssers humans.

La música ha estat i segueix sent un mitjà per comunicar tant les activitats rudimentàries, quotidianes o religioses com per comunicar el món invisible, impalpable, psíquic o abstracte. En definitiva: comunicar

Però, què és això que en diem música? Doncs un munt d'ones sonores abarrotades d'emocions que tenen la capacitat d'evocar-nos records, d'avisar-nos si ens acostem a una zona de perill, de proporcionar-nos plaer. Podríem fer una llista ben llarga. Ens servim de la música, entre moltes altres coses, per transmetre sentiments que no es poden explicar amb paraules.

La creació literària és més a prop de la concreció i la música de l'abstracció, per això són diferents llenguatges que molt sovint es complementen. Ambdues busquen el nostre equilibri físic i espiritual.

Amb tot això, podem afirmar que la música és una descoberta, una invenció, una construcció, una cavil·lació humana impulsades pel talent i per un instint creatiu.

Per concloure, gosem dir que el sentit de la música és la comunicació. El so d'un crit, la remor d'una abraçada, la necessitat d'expressar sentiments amb petits cants, ben fàcils de memoritzar, o compondre una partitura són actes comunicatius. Comunicar. Això és el sentit últim de la música.