De petit, a casa, havia sentit a parlar moltes vegades del senyor cardenal, així, en singular i sense cognom, com si no n’hi hagués cap més. Parlo de Cambrils, el meu poble, el Cambrils de Mar dels anys republicans, de les enciclopèdies i dels nostres somnis joves. Qui en parlava era la mare, de família de pescadors de tota la vida, i ho feia amb una barreja de respecte reverencial pel personatge i, alhora, d’un cert orgull localista. Es referia, és clar, a Francesc Vidal i Barraquer, nat a Cambrils el 1868 i mort a l’exili suís de Friburg, el 1943. I ho feia amb naturalitat, sentint-lo com a cosa pròpia, encara que nosaltres érem de la platja, i el cardenal de la vila, el nucli històric del municipi, allà on vivien les poques famílies benestants del poble, en contrast amb la gent de baix a mar, arraïmada al voltant de l’emblemàtica torre rodona de guaita. Es tractava d’una comunitat integrada, exclusivament, per uns mariners que no van començar a tenir port fins als anys 30, gràcies al ministre Marcel·lí Domingo, de mare cambrilenca.

El cardenal Vidal era un personatge una mica singular en el context eclesiàstic de l’època, ja que, si bé tenia la intenció inicial de fer-se jesuïta, el bisbe Torras i Bages l’en dissuadí i optà per estudiar la carrera de dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1890. Aquesta circumstància li conferí un aire particular entre la jerarquia eclesiàstica, ja que s’hi incorporà amb un bagatge cultural i un capteniment cívic que no era habitual a la Catalunya de l’època, ja que aquests procedien de fora, del món secular. Féu d’advocat durant un any, però finalment entrà a estudiar al seminari de Tarragona i fou ordenat sacerdot el 1899, als 31 anys, una edat superior a la dels seus altres companys de promoció. Als 46 anys fou consagrat bisbe i va fer-se càrrec de la diòcesi de Solsona. Entre 1914 i 1916 fou també senador, elegit per a aquesta funció pels bisbes de Catalunya, i oficialitzat el nomenament pel cap d’estat.

El 1919 fou nomenat arquebisbe de Tarragona i, dos anys després, accedí al cardenalat. Ferm defensor de la llengua catalana a la predicació en el culte i a la catequesi, així com de la independència de l’església catòlica en relació al govern i a l’estat, aquest capteniment li comportà l’animadversió del dictador Primo de Rivera, el qual tenia el cardenal com un “un símbolo, como una bandera de resistencia a la obra que estamos realizando en esta región”. Aquesta actitud ponderada de Vidal i Barraquer, les posicions sensates del qual eren vistes com a radicals pel militar, van fer exclamar a aquest: “queremos que Roma se decida francamente por nosotros, o por Cataluña y, si no quiere apoyarnos, daremos los pasaportes al Nuncio y nos iremos en la constitución de una Iglesia Nacional”.

El cardenal, que el 1917 declinà l’oferiment de fer-se càrrec del bisbat de Cadis, per no deixar Catalunya, rebutjà també la direcció de les diòcesis de Toledo, Saragossa i Burgos, com se li proposà, així com d’anar a Roma com a cardenal de la cúria vaticana, per motius idèntics, tot i les pressions del Directori militar perquè es distanciés del país. Amb l’adveniment de la República, el 1931, acatà l’autoritat democràtica del nou règim, ja que el considerava “producte de la voluntat popular lliure i pacífica”. A l’esclat de la guerra, el 1936, pogué fugir de la persecució d’elements anarquistes incontrolats i, mitjançant la intercessió dels consellers V. Gassol i J. M. Espanya, va fugir del port de Barcelona, dalt d’un vaixell italià. L’1 de juliol de 1937, com el bisbe de Vitòria, es negà a signar la carta col·lectiva de l’episcopat de tot l’estat, fent costat al règim del general Franco. El 1940, Vidal i Barraquer s’entrevistà amb el papa Pius XII i advertí el pontífex de la utilització nacionalista espanyola del catolicisme que duia a terme el franquisme: “fa pena com els bisbes es presten a fer una religió patriòtica a base de misses de campanya, Te Deum, etc. Les tan de moda peregrinacions al Pilar, més que no pas formar el poble en la veritable pietat, tendeixen a fer ambient d’hispanitat”.

No fa estrany que, sostenint aquests criteris, el règim franquista li prohibís de tornar a Tarragona. Ell, però, mai no va renunciar a la seva condició de cardenal de la seva diòcesi i la dirigí de l’exili estant. A causa de l’ocupació d’Itàlia per les tropes nazis, hagué d’abandonar la cartoixa de Farneta on s’havia refugiat i passà a establir-se al més segur exili suís de Friburg, on morí el 1943. De llavors ençà, amb el pas dels anys, la figura de Vidal i Barraquer ha adquirit la dimensió d’un símbol, el del compromís amb el país i la seva llengua, així com el de la independència de l’església catòlica del poder polític. Durant la llarga nit de pedra del franquisme, el simple esment del seu nom ja constituïa tota una declaració de principis que identificava qui el pronunciava i estalviava posicionaments innecessaris. Les seves despulles no van tornar al país fins al maig de 1978, per a ser enterrades a la catedral de Tarragona.

Recordo perfectament aquell dia, a Cambrils. Era un diumenge a la tarda, assolellat i en calma, i, del balcó de casa estant, vaig veure passar el vehicle fúnebre, amb el seu fèretre, circulant lentament pel port, prop de la mar. Vaig pensar que era, de fet, el seu darrer adéu al lloc que l’havia vist néixer i als paisatges de la seva infantesa. Ara, als 150 anys de la seva vinguda al món i als 75 de la seva mort, valia la pena recordar-ho. Jo ho he fet quan, remenant llibres de poesia, m’he retrobat, inesperadament, amb un volum de poemes de Joan Maragall que, quan jo era un xiquet de 14 anys, em regalà un familiar del cardenal, mentre deia a la mare: “És un regal per al seu fill, que sembla que li agraden aquestes coses catalanes...”. Tenia raó, aquell nebot-nét Vidal-Barraquer tan amable i generós, perquè, mig segle després, encara m’agraden.