Fa poc més d’un any encara vessàvem llàgrimes sentides, tal vegada de cocodril, pels infortunis que sofrien les pobres sales de concert. Allò de la Covid, se’n recorden? Gairebé dos anys de tortura administrativa, restriccions impracticables i amenaça de fallida econòmica per als benvolguts escenaris del país. Com ara el Sidecar, meritori cau de la plaça Reial que se les ha apanyat per aguantar contra vent i marea fins a disposar-se a celebrar, aquests dies, un formós 40è aniversari.

Deixar-te caure ara, qualsevol d’aquestes nits, per un Sidecar sa i estalvi té alguna cosa d’acte de justícia, però al capdavall això és poc rellevant, ja que no és així com funciona el món. El que pertoca és fer notar que aquest local representa un dels bastions de la vida cultural barcelonina en plena zona zero turística, envoltat de tropes multilingües a la recerca de tipisme hispànic i d’alcohol a l’engròs.

No hem de mirar amb bons ulls el Sidecar només perquè sigui un lloc simpàtic on fan música en viu programada amb criteri, amb un currículum que inclou figures com ara Lydia Lunch, The New York Dolls, Alex Chilton, Mark Eitzel, Nick Lowe, Pete Doherty o The National (i Albert Pla, i Els Pets, i Els Surfing Sirles...), sinó també perquè els barcelonins no podem resignar-nos a abandonar la plaça Reial.

El Sidecar, com uns metres més enllà el Jamboree (que darrerament ha obert la sala 3), són punts d’ancoratge de la nostra agenda cívica, cultural, que faríem bé de cuidar si és que no volem que la rodalia de la Rambla esdevingui de manera definitiva un paisatge en què no ens reconeguem, territori de fractura urbana, país (o una cosa semblant) dins del país. No està de més recordar que aquests locals podríem deixar de complicar-se la vida i dedicar-se a servir gintònics, perquè clientela passavolant no els en faltaria, i és en les begudes on rau el negoci.

Deia aquests dies el fundador i responsable de la sala, Roberto Tierz, que allò que als anys vuitanta no va arribar a aconseguir l’heroïna, foragitar el públic autòcton, ho està fent ara possible el monocultiu turístic. Una tendència aquesta, dit sigui de passada, que figurava com a punt prioritari del màrqueting polític de l’actual govern municipal de Barcelona i que, vuit anys després, s’ha saldat amb els resultats vistosos que ara podem observar. Si tot això estigués passant amb “la dreta”, veuríem grans escarafalls megàfon en mà.

Però, bé, Sidecar oficia aquest cap de setmana el 40è aniversari amb una marató de quaranta hores de concerts, xerrades, exposicions i fins i tot la presentació d’un llibre sobre la història de la sala que signa pel senyor Tierz. Hores de reconeixement, passat el malson pandèmic. Se les ha guanyat.