El Sidecar i la zona zero de plaça Reial
«Faríem bé de cuidar el Sidecar si és que no volem que la rodalia de la Rambla esdevingui un paisatge en què no ens reconeguem»
ARA A PORTADA
-
-
De la neutralització a l'exigència dels socis: l'1x1 de l'oposició un any després de la investidura d'Illa Sara Escalera
-
La sequera i la tramuntana impulsen el pitjor incendi dels darrers 50 anys a França Arnau Urgell i Vidal
-
L'opa es complica: els accionistes del Sabadell aproven la venda de TSB i el repartiment de dividends extraordinari Bernat Surroca Albet | Pep Martí i Vallverdú
-
El Govern espera que la UE aconsegueixi el «màxim d'excepcions» aranzelàries per a productes catalans Redacció

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Deixar-te caure ara, qualsevol d’aquestes nits, per un Sidecar sa i estalvi té alguna cosa d’acte de justícia, però al capdavall això és poc rellevant, ja que no és així com funciona el món. El que pertoca és fer notar que aquest local representa un dels bastions de la vida cultural barcelonina en plena zona zero turística, envoltat de tropes multilingües a la recerca de tipisme hispànic i d’alcohol a l’engròs.
No hem de mirar amb bons ulls el Sidecar només perquè sigui un lloc simpàtic on fan música en viu programada amb criteri, amb un currículum que inclou figures com ara Lydia Lunch, The New York Dolls, Alex Chilton, Mark Eitzel, Nick Lowe, Pete Doherty o The National (i Albert Pla, i Els Pets, i Els Surfing Sirles...), sinó també perquè els barcelonins no podem resignar-nos a abandonar la plaça Reial.
El Sidecar, com uns metres més enllà el Jamboree (que darrerament ha obert la sala 3), són punts d’ancoratge de la nostra agenda cívica, cultural, que faríem bé de cuidar si és que no volem que la rodalia de la Rambla esdevingui de manera definitiva un paisatge en què no ens reconeguem, territori de fractura urbana, país (o una cosa semblant) dins del país. No està de més recordar que aquests locals podríem deixar de complicar-se la vida i dedicar-se a servir gintònics, perquè clientela passavolant no els en faltaria, i és en les begudes on rau el negoci.
Deia aquests dies el fundador i responsable de la sala, Roberto Tierz, que allò que als anys vuitanta no va arribar a aconseguir l’heroïna, foragitar el públic autòcton, ho està fent ara possible el monocultiu turístic. Una tendència aquesta, dit sigui de passada, que figurava com a punt prioritari del màrqueting polític de l’actual govern municipal de Barcelona i que, vuit anys després, s’ha saldat amb els resultats vistosos que ara podem observar. Si tot això estigués passant amb “la dreta”, veuríem grans escarafalls megàfon en mà.
Però, bé, Sidecar oficia aquest cap de setmana el 40è aniversari amb una marató de quaranta hores de concerts, xerrades, exposicions i fins i tot la presentació d’un llibre sobre la història de la sala que signa pel senyor Tierz. Hores de reconeixement, passat el malson pandèmic. Se les ha guanyat.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Et pot interessar
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.