El silenci és un bé molt preuat per algunes persones. Per unes altres és un luxe. I per a la vida de la majoria de la gent és un estat auditiu de difícil accés. El nostre ecosistema actual no ens ho facilita gens ni mica. De manera periòdica, neuròlegs, analistes socioculturals, músics i metges que han estudiat a fons les funcions de les regions cerebrals ens recorden que l'excés de soroll amb què convivim ens aconduirà irremeiablement a patir malalties auditives i neurodegeneratives.

De passada, ens hem adonat que, més enllà dels beneficis artístics, el silenci ens aporta, en el sentit més directe, nous aprenentatges que ens permeten resoldre situacions poc habituals. Hi ha nombrosos estudis que avalen que l'escolta de la música en silenci ajuda a retardar els efectes nocius d'un munt de patologies com ara la creixent aparició de malalties com la de Parkinson, Alzheimer i Huntington. Això només per començar.

Sense l'aleteig suau del silenci, aquesta au que busca llocs incansablement en qualsevol espai de l'ésser humà, interior o exterior, no podem descobrir algunes de les grans meravelles que la humanitat ha creat amb el seu esforç, el seu món emocional i la seva intel·ligència. Parlo de la música.

La música ens diu coses que no les podem percebre si no estem en silenci. Sense la seva audició i comprensió, la música queda relegada als llimbs. No solament això. El món interior de cadascú necessita silenci perquè s'hi projectin els rudiments de la nostra memòria: la capacitat per a la reconstrucció del passat i les habilitats creatives que ens duen cap a la construcció de projectes futurs.

Al voltant del silenci hi ha molts tabús. Un dels més notoris és el de la solitud. Molts artistes han estat titllats de solitaris (i extravagants) perquè per poder crear han necessitat espais de retir, per raons diverses i no sempre confessables, on el silenci fa i desfà al seu aire. Viure reclòs, pels motius que siguin, està mal vist per una bona part de la nostra societat. Se sol mirar amb desconfiança totes aquelles persones que, per la seva activitat, sigui creativa o científica (no s'exclouen), necessiten calma, temps per experimentar i silenci.

Cal remarcar que per viatjar cap als terrenys més íntims de la vida ens cal la companyia de la solitud. No és fàcil d'entendre que el silenci pot crear les bases, també, de les relacions entre el conscient i el subconscient a fi de proveir-nos d'uns estats que deixin fluir el nostre món interior, cosa que augmentarà, segons diuen els científics, la producció de més oxitocina, tan necessària per a una bona salut.

Però vet-ho aquí, ja hem començat a conviure amb el soroll sense que ni ens adonem. I ara, a les sales de concerts, tenim l'oportunitat d'escoltar totes les gammes de sons de mòbil, de xiuxiuejos irreverents i estossecs irrefrenables.
Són, ni més ni menys, els baixos continus d'aquesta música estranya que escolta constantment la nostra societat.

Per més que ens queixem els que volem escoltar només la música que ens ofereixen els intèrprets, sembla que l'educació (acústica) i el respecte als músics i a la concurrència no estan en les prioritats dels que van a passar l'estona (entretenir-se) a un auditori.
No fa gaire, a una sala de concert de Barcelona, la pianista Yuja Wang va interrompre el seu concert per demanar al públic que, si us plau, no fes soroll...

I per si fos poc, val la pena afegir que, quan des dels auditoris s'anuncia abans de cada concert que no es poden fer fotos ni enregistraments, alguns sentim que, atesos els resultats, l'avís sembla una ironia o una broma...

Potser ja comença a ser hora que el públic sorollós (irrespectuós) comenci a sentir empatia per totes les persones que pugen a un escenari a donar el millor d'ells mateixos. Una feina plena de sacrificis i d'esforços que cal respectar en tot moment i a totes hores. Perquè com diu una dita romanesa, ningú té dret a entrar amb les botes dins l'ànima de l'altre.