Poques hores abans que Mas anunciés la data i la pregunta de la consulta, Barcelona inaugurava el polèmic simposi “Espanya contra Catalunya”. El títol em sembla inadequat perquè efectivament no ha estat tota Espanya l’autora o responsable de les ofenses, greuges i discriminacions sofertes per Catalunya els darrers 300 anys. Molts ciutadans de tot l’Estat van compartir ideals democràtics i republicans amb els catalans i van combatre amb la mateixa fermesa els règims autoritaris de Felip V, Primo de Rivera i Franco. Per això, el fòrum s’hauria d’haver batejat d’una altra manera, “L’estat espanyol contra Catalunya”, “Els governs espanyols contra Catalunya”, “El nacionalisme espanyol contra Catalunya” o, fins i tot, “Castella contra Catalunya”.

Dit això, assumint que també hi van haver catalans franquistes o abonats a les tesis espanyolistes per interès econòmic o por a les represàlies i sabent que en la història tothom exagera i escombra cap a casa, els partits que han dut el simposi a Fiscalia per “incitació a l’odi” i la caverna mediàtica s’han quedat a la superfície. Incapaços de rebatre el fons de la qüestió, incapaços d’aportar arguments històrics que contradiguin la llarga llista d’exemples discriminatoris i ofensius: la prohibició del català (el monarca va dir que el castellà mai havia estat una llengua imposada), la supressió de la Generalitat i altres institucions pròpies, l’afusellament sense judici de Companys o el fet que Barcelona hagi estat la ciutat més bombardejada del món per l’exèrcit espanyol. I una anècdota surrealista: el 1838 estava prohibit usar el català a les làpides mortuòries.

Però no cal recórrer a l’hemeroteca per trobar casos igual de greus que justifiquin el simposi: la recollida de firmes contra l’Estatut del 2006, el boicot al cava o tres perles d’aquesta mina d’erudits anomenada Twitter: l'alegria que va suposar per alguns “demòcrates” espanyols els incendis del 2012 a l’Alt Empordà o els insults i amenaces de mort rebuts pels esportistes Àlex Fàbregues i Roser Tarragó, l’un per admetre que se sentiria més còmode jugant amb la selecció catalana d’hoquei i l’altra, campiona del món de waterpolo amb Espanya, per incorporar una petita estelada al seu compte.

Al marge de l’injust tracte fiscal i dels deutes reconeguts per l’Estat en infraestructures, tampoc podem oblidar les amenaces d’intervenció militar, l’amenaça de supressió de l’autonomia, la d’empresonar Mas i Homs i la delirant equiparació del sobiranisme amb el nazisme (segons Rajoy a Espanya la majoria de gent ho pensa). Totes són mostres inequívoques d’incitació a l’odi, que pel PP, C’s i UPyD deuen formar part de la llibertat d’expressió. La llei de l’embut. Però és que, conceptualment, no poden parlar d’ “incitació a l’odi” perquè el discurs de l’odi (“hate speech”) és qualsevol expressió considerada ofensiva a grups minoritaris en qüestió de raça, ètnia, religió o a les dones. Ni els espanyols ni Espanya ni el nacionalisme espanyol és un grup minoritari.

Les coses no passen mai per casualitat i encara menys en política. El simposi ha significat l’enèsima cortina de fum (com Gibraltar o els Jocs Olímpics) d’un govern espanyol ferit de mort per la comptabilitat en B, els sobres, la imposició de lleis antisocials, l’ús de la majoria absolutista i l’absència d’autocrítica. Mentre es parlava del simposi, l’alcalde de Badalona era absolt per haver repartit fulletons xenòfobs contra la comunitat romanesa (llibertat d’expressió o incitació a l’odi?), les víctimes del franquisme (règim encara no condemnat pel PP) presentaven una querella a Argentina, la marca Espanya s’esfondrava (no la Marca Hispànica, ja present al Deuteronomi) i Alicia Sánchez Camacho descobria “per sorpresa” que el seu advocat era un militar franquista involucrat en l’execució de Puig Antich.

La cirereta del pastís la posava la líder del PP català amb un contrafòrum “de la veritat” on podrà explicar els tòpics que, com un mantra, s’han transformat en dogmes de fe educadors de l’espanyolisme: que la Guerra Civil es va iniciar el 1934, que Companys era un colpista, que amb Franco no hi havia atur, que el català és un dialecte inventat per un químic reciclat a filòleg i que el castellà està perseguit a Catalunya. A veure quants i quins historiadors li donen suport, sense comptar l’exanarquista Pío Moa.

No serà que als denunciants de l’acte els avergonyeix que s’expliqui una realitat amb la qual estan d’acord? No serà que són hereus ideològics dels qui van cometre aquells fets lamentables que, si poguessin, tornarien a repetir i que de fet estan reproduint ara de manera més subtil? I que en els col·legis espanyols s’ensenyi que Catalunya no és una nació i que el català és un dialecte no és un simposi quotidià de l’odi?