Hi hagué alguna vegada en la història un concepte noble: periodisme d’investigació. Entre nosaltres, en van fer, durant la Segona República, alguns precedents audaços del periodisme modern, com ara Josep Maria Planes. Li va costar la vida. Durant el franquisme, senzillament, no hi hagué periodisme. Només submissió forçada i propaganda. Mentrestant, en altres llocs del món més civilitzat alguna premsa ens enlluernava amb aquell gènere perdut i obligava a dimitir presidents. Això no vol dir que al darrere no hi hagués també pressions i interessos gens honestos, però al final un punt d’equilibri salvat en darrera instància o justificava tot.

Amb la mort de Franco a Espanya i a Catalunya el concepte –“periodisme d’investigació”- es va posar de moda.  Malauradament. Això el va multiplicar i el va frivolitzar. Qualsevol escàndol era bo i es justificava amb l’impacte social que era capaç de generar. Més tard, el gènere encara va patir més. Els diaris d’un signe o d’altre el van començar a usar com a arma de desgast o de pressió publicitària. Les investigacions van donar pas als dossiers i a les filtracions interessades. I les informacions es van transformar en serials dosificats. L’esquema s’ha fet habitual: dossier-publicació-reacció-nou dossier-més reacció... Això ha permès allargar algunes històries inversemblants fins a convertir-les en deliri. Per a la història del periodisme delirant, de la vanitat desbocada i embogida d’un pretès professional, quedarà la sèrie que pretenia atribuir a ETA els atemptats de l’11M de Madrid.

Tot això ha acabat afectant profundament la credibilitat del gènere i de la premsa. Ja no hi ha “investigacions”. Només acusacions. I complicitats injustificables en un estat de dret. De la policia, de la magistratura, de la fiscalia... Encara n’hi ha que pretenen traure’n profit. I que reivindiquen la veracitat d’aquestes informacions quan afecten els seus rivals, convertits en enemics. Com és possible que el PSC aprofiti electoralment en els mítings les informacions d’El Mundo sobre presumptes comptes a Suïssa d’Artur Mas? Quines ganes de fer el ridícul tenen els seus dirigents quan reparteixen cartellets entre els militants situats estratègicament darrere del líder que proclamen que Catalunya no és Suïssa?

El periodisme d’investigació fa temps que va quedar desacreditat entre nosaltres amb raó. En aquests temps tan convulsos per al sector i la professió, els periodistes haurien de reflexionar si cal recuperar-lo. Però això només es pot fer amb un mínim de netedat i honestedat. És possible fer-ho? Seria convenient. Però sense tanta trampa i tanta misèria compartida per uns i altres.