El govern espanyol i el govern català dialoguen. Han parlat dijous a Madrid i ho tornaran a fer la setmana vinent a Barcelona. Encara més, uns i altres han anunciat la possibilitat d'obrir una nova taula de diàleg entre partits. A partir de posar per davant els espais comuns i deixar per més tard les discrepàncies, els equips de Pedro Sánchez i Torra-Aragonès estan aconseguint que, de moment, el pont de cordes i fusta pel damunt de l'abisme no es trenqui com en una pel·lícula dolenta d'aventures.

L'anunci és especialment rellevant perquè es fa espai enmig de tot de soroll que més aviat convidava a pensar en un trencament immediat: l'acció de la policia detenint independentistes sense ordre judicial va ser tot just dimecres, i va causar indignació més enllà de l'estricte àmbit del sobiranisme. Alguns van córrer a trobar-hi l'evidència de la falta de voluntat negociadora del govern de Pedro Sánchez, que estava a Estrasburg i que es va topar també amb una protesta d'eurodiputats per la situació dels presos. Sembla difícil pensar que l'ordre d'actuar va sortir del ministeri mateix, però la hipòtesi d'una secció del cos actuant per lliure tampoc no tranquil·litza.

El 27 de desembre també hi va haver una reunió de governs, i una declaració a favor del diàleg. I el 28, una mobilització al carrer contra Sánchez. Un cop més, dos fenomens de signe oposat coincidint en el temps. Aquí també val la pena preguntar-se fins a quin punt l'independentisme institucional podia influir en el del carrer, o si eren dues actuacions sense connexió.

Diàleg i enfrontament, on està el pes específic? Quins són els fets rellevants? Què és el soroll i què són les nous? O, en paraules d'un destacat portaveu independentista, hi ha temes importants i temes secundaris? No seria aventurat afirmar que els fruits que pugui donar el diàleg seran els que contribuiran a fer que es rebaixi la gana de mobilització, de la banda independentista. De l'altra, un govern que presenti èxits reals en la desescalada de la tensió podrà silenciar els entusiastes del "palo y tentetieso". Com deia Woody Allen a Match Point, hi ha un moment en un partit de tenis en què la bola toca lleugerament la xarxa, i pot caure a una banda o l'altra del camp. Estem en mans dels tenistes.