El sostre hi és, ni que mirem a terra

24 de desembre de 2010
Celebro en un article que el Parlament estigui presidit per una dona que ha obert la legislatura reivindicant la igualtat, i un lector mascle m'ho retreu: segons ell, no hi ha res de noticiable en el nomenament de Núria de Gispert. "A mi no em crida gens l'atenció, ho veig una cosa no només natural sinó normal per poc extraordinària", diu. I afegeix: "De vegades tinc la sensació que el prejudici és en els ulls de qui mira, no en la realitat".

Home, no fotem. I tant que és un fet extraordinari: es tracta de la primera dona que presideix la cambra catalana. La primera, senyors: ni tan sols estem parlant de la segona. És una notícia com una casa de pagès, per desgràcia. M'encantaria que l'accés femení a càrrecs directius o de responsabilitat pública fos tan habitual que passés desapercebut. Però també m'agradaria viure en un país normal, posem per cas, i no és el cas. Avui ens la fot el Constitucional i demà ens remata el Tribunal Suprem. Tenim el que tenim: un país que camina com pot (no pas com vol), i cinquanta-vuit corbates per cada faldilla entre els alts càrrecs.

Vaig ser educada en una escola que desacatava amb coratge les normes de la dictadura espanyola. Una escola activa, participativa, laica i catalana de cap a peus (a finals del franquisme, ep: allò era immersió lingüística avant la lettre). Mentre vaig viure en aquella bombolla, no vaig sospitar mai que de gran em caldria ser feminista, catalanista i progressista: uns mestres carregats de bones intencions m'havien fet creure que eren lluites superades.

Però vaig sortir de la bombolla i vaig topar amb una realitat tan injusta com la sentència del Suprem de fa dos dies. I ja em tens reivindicant evidències, quin remei. Hauria pogut fer veure que el món de fora era com el que havia mamat: que s'autoenganyi ton pare. Per resoldre els problemes, cal detectar-los. Mirar cap a una altra banda i fingir que el problema s'ha evaporat és una postura còmoda, però no es guanyen batalles sense alçar-se del sofà.

El sostre de vidre encara existeix, i costa bastant més de trencar que el torró d'Alacant. Bon Nadal.