Les enquestes són com són i ja en vam tenir un tast les passades eleccions al Parlament. Segons altíssims estudis demoscòpics, Convergència i Unió s’acostava a la majoria absoluta. Segons la realitat, de 62 diputats va passar a tenir-ne 50. La federació nacionalista va aconseguir gairebé els mateixos vots, però, com que hi va haver molta més participació, la caiguda va ser substancial. En moments tan alterats com els que vivim, a més, qualsevol especulació, per molt “científica” que es proclami –ciències socials és un oxímoron-, exigeix la màxima prudència. Avui és verd i demà serà taronja. Tot i així, precisament per les convulsions que patim, és també lògic i humà tornar a la intenció, la cuina i la projecció de vot.

Això és el que ha fet aquests dies El Periódico, un diari, sigui dit i aclarit, que no s’ha significat al llarg de la pròpia història com un banderer de la causa de la ceba. I diu l’enquesta d’El Periódico que la intenció de vot sobiranista puja, que les opcions polítiques que demanen una consulta –si cal, al marge de la llei espanyola– fan dos terços del Parlament i que ara mateix Esquerra Republicana sumaria 39 o 40 diputats i Convergència i Unió, 34 o 35. I encara diu El Periódico en un segon lliurament del serial que el 70 per cent dels catalans demana un referèndum aviat, ni que sigui sense permís de l’Estat o la sacrosanta Constitució, i que el 57,8 votarien a favor d’un Estat català dins la Unió Europea.

Donem a les enquestes el valor que tenen, però acceptem també l’avís de les tendències. La tendència a Catalunya és que cada dia que passa hi ha més gent cansada del festeig macabre amb les institucions i el govern de l’Estat. I que el “suflé” independentista no es dilueix. Més aviat pren consistència de flam i, al pas que anem, aviat serà de pedra.

El govern de Mariano Rajoy ha decidit aplicar a la rebel·lia catalana una teràpia colonial: repressió i displicència barrejades. D’un costat, sembla que no li donen cap importància; de l’altre, no en deixar passar ni una. Només un líder polític miop enviaria a un territori en ebullició una delegada com María de los Llanos de Luna. Només un líder polític sord proposaria una llei com la reforma educativa del PP. Cada nova acció del govern de Mariano Rajoy decanta un punt més la balança catalana cap a la independència. Els patiments del president Mas són un pròleg, pel que es veu, necessari. Però el govern i les institucions de l’Estat confonen la precarietat del partit que ha guanyat les eleccions amb la debilitat del país. Ells mateix es caven la fossa nacional amb tanta nació en la boca i el tambor.