Les lluites fratricides dins dels partits són habituals. És impossible entendre'ls sense aquest factor. Fins i tot, quan una formació política, sigui quina sigui, projecta unitat de portes enfora, no és complicat trobar veus discrepants, àcides o fins a cert punt cíniques que projecten ombres sobre els lideratges, els discursos i les estratègies. Forma part del joc i suposa una vessant indestriable de la professió. El que és molt menys habitual és que la guerra es produeixi a camp obert, amb els mitjans com a testimonis i sense cap ganes de dissimular les antipaties. És el que està passant al PP amb Isabel Díaz Ayuso, Pablo Casado i Teodoro García Egea com a protagonistes. Amb l'agreujant que l'onada és positiva dins la formació conservadora, que té moltes opcions de vèncer Pedro Sánchez en les properes eleccions espanyoles i de recuperar la Moncloa.

Les pugnes internes sempre són castigades pels electors, que fugen dels qui destinen més temps a explicar les baralles que no pas a explicar els projectes o contraposar-los als dels rivals. El que passa fa mesos -primer de manera soterrada, després pública, altre cop soterrada per no perjudicar el candidat a Castella i Lleó i ara, un cop celebrades les eleccions, de nou a cara descoberta- pot acabar suposant un desastre per a Casado. El líder del PP, que ha conduït el partit als pitjors resultats de la seva història, sap que no tindrà més oportunitats per superar Sánchez i arribar a la Moncloa, i tampoc necessita cap màster per entendre que l'endemà de col·leccionar una nova derrota ja tindrà Ayuso amb el camió de mudances al seu despatx. La guerra oberta entre les dues cares més visibles del PP -i García Egea, amb poc talent per a la subtilitat- és el millor regal que es podria endur un PSOE desdibuixat, i alimenta encara més l'ascens de Vox, una extrema dreta amb qui Casado no sap ben bé què fer.

No hi ha cap mena de dubte que la marca Ayuso funciona. Funciona perquè és efectista, perquè en la pandèmia ha exhibit una recepta singularment populista -les xifres de morts i d'atur no desprenen ni rastre de miracle, més aviat al contrari- i perquè a les urnes ha resultat demolidora. S'ha menjat Ciutadans -què més voldrien que ser un partit liberal de debò, a l'estil del nord d'Europa, i no un succedani que només va funcionar mentre al PP se'l menjava la corrupció- i ha impedit el creixement exponencial de Vox, fenomen molt madrileny. El més curiós de la guerra fratricida és que tant Casado com la nova lideressa sorgeixen de l'entorn de José María Aznar, la radicalitat del qual ha crescut de manera inversament proporcional al vigor del seu bigoti.

La guerra oberta al PP suposa la demostració de fins a quin punt les maquinàries dels partits polítics poden corcar-se. Amb la díscola Cristina Cifuentes, per exemple, la direcció de Mariano Rajoy -ja a la Moncloa, amb tots els ressorts que això implica- la va tombar amb la filtració d'un vídeo en què se la veia robant unes cremes de supermercat. Els actors secundaris en aquests tipus de serials -com ara Ángel Carromero, útil noi dels encàrrecs del PP madrileny- són la mesura exacta de la degradació viscuda. Sempre s'ha de tenir en compte fins on va arribar la corrupció dins l'estructura del partit, condemnat per la trama Gürtel i que té múltiples causes pendents amb la justícia. Confessions com les de Luis Bárcenas o revelacions com les de José Manuel Villarejo fan que la trama detectivesca denunciada per Ayuso tingui aparença de versemblança.

L'autoritat de Casado, en tot cas, queda laminada. Laminada davant de Sánchez, que traurà suc del discurs -teatralitzat, marca de la casa- d'Ayuso des de la Puerta del Sol, i laminada també davant de tots els poders mediàtics de Madrid que riuen les gràcies a la lideressa. La pinça Ayuso-Vox es pot acabar emportant per davant del successor de Rajoy. Soraya Sáenz de Santamaría s'ho deu mirar amb un somriure des de la distància.