Quan la comissió dels 5 presidents de les associacions més representatives del país van tornar de Madrid, els esperava una munió de gent a l'andana. Crits, aplaudiments i un visca Catalunya ovacionat, eren la rebuda popular per als prohoms catalans que havien anat a la capital castellana a negociar un concert econòmic per Catalunya i la retirada del pressupost espanyol. Era el 7 de novembre de 1899 i el tancament de caixes de milers de botiguers catalans (molts d'ells barcelonins) que es negaven a pagar més impostos al govern espanyol, havia causat una crisi sense precedents.

Després de les derrotes a les guerres colonials, i els intents del govern Silvela de sufragar els gestos augmentant els impostos, Catalunya havia dit prou. No per falta de solidaritat, sinó perquè ja pagava un 25% dels impostos malgrat tenir només un 10% de la població. I és que el dèficit (o espoli) fiscal no és pas un problema puntual com ens volen fer creure, sinó un element estructural del sistema.

No seria perquè no s'hagués intentat resoldre. Aquell 1899, a més, una campanya social i política a favor del concert econòmic per Catalunya que resolgués el problema, i que havia comptat amb el suport transversal dels diputats catalans (fossin dinàstics o no i Pi i Margall entre ells), les quatre diputacions provincials catalanes, 318 ajuntaments (entre els quals el de Barcelona comandat pel Doctor Robert) i totes les grans entitats econòmiques socials i culturals del país. No va servir de res, com explica Joaquim de Camps i Arboix en aquest magnífic llibre de l'Editorial Dalmau, la resposta de la premsa de Madrid va ser d'una catalanofòbia unànime que no sorprendrà gens el lector malgrat els 122 anys transcorreguts. Tampoc sorprendrà saber que la resposta del ministre Villaverde, va ser que "jamás!, jamás!, jamás!" permetria la decapitació de la sobirania fiscal espanyola. Sense saber què va contestar Rajoy a Mas l'any 2012 quan aquest li va plantejar la mateixa demanda, 113 anys després, la resposta no devia ser gaire diferent, i és que hi ha coses que no canvien mai.

El rebuig a la reclamació legítima dels catalans, sumada a l'espoli impositiu per tapar els fracassos militars del ja eximperi espanyol va donar el tret de sortida a la crisi, i el 5 d'agost de 1899 els gremis van fer un anunci cridant al tancament de caixes, és a dir, a l'impagament de les contribucions del trimestre en curs. La data límit per pagar era el 20 d'agost, i es va sobrepassar amb uns set mil botiguers amb les caixes tancades. Van passar les setmanes i els nervis van augmentar a l'aparell repressiu espanyol, que va començar a prohibir l'exportació o importació de productes per aquells que no estiguessin al corrent de pagament. No va ser suficient. Llavors van decidir que aquells que no haguessin pagat no podrien renovar-se la cèdula personal. Tampoc va ser suficient, encara hi havia milers de botiguers i industrials que seguien amb la protesta i el suport polític i de les grans associacions es mantenia ferm.

Arribats en aquest punt, l'11 d'octubre el govern espanyol va decidir prendre mesures més contundents: s'embargarien els béns dels botiguers que seguissin amb el tancament. El que potser no comptaven però, és que la contestació social era tan alta que el Doctor Robert, malgrat haver estat escollit pel propi govern espanyol com a alcalde de Barcelona, va decidir que ell no executaria cap embargament als seus propis ciutadans. El xoc va ser notable per tal gosadia, així que se'l va amenaçar que si no procedia hauria d'afrontar un judici per desobediència. Davant d'aquesta situació i com a mostra de protesta per la falta de sensibilitat cap a les demandes catalanes, el Doctor Robert va dimitir com a alcalde de Barcelona en un gest de dignitat. Els embargaments, però, van tirar endavant, i al cap d'uns dies, el 23 d'octubre ja començaven els embargaments contra botiguers. Algun de sonat, com el què van protagonitzar contra la modista Joana Valls a qui fins i tot van requisar una pintura de Ramon Casas.

Amb tot, la resistència dels catalans es mantenia ferma i la preocupació a Madrid devia ser creixent, perquè el dia 24 d'Octubre se suspenien les garanties constitucionals per a la província de Barcelona. S'obria porta a detenir ciutadans sense complir els requisits legals, a exiliar-los fora de la seva residència habitual i es perdia la inviolabilitat de domicili. Indignat, Manuel Duran i Bas, ministre català a Madrid, va dimitir com a protesta i no abans d'haver estat titllat de "separatista" per la premsa espanyola i els polítics del règim. La seva fermesa a favor del concert econòmic i la protesta de botiguers i industrials, sempre dins els límits de la unitat de l'estat, havia estat resposta amb desqualificacions. La rebuda a Barcelona diuen que va ser apoteòsica, fracassat en l'intent de dècades de reformar l'estat però digne en la defensa fins als finals dels interessos dels catalans.

Després de dos mesos, la crisi era més viva que mai. I és en aquest moment quan el rol d'Evarist López Gómez, que tenia una merceria i una quincalleria al número 8 i 10 del carrer Jaume I, i era un dels homes forts de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial que havia instigat la revolta fiscal (i que just en aquell moment era dissolta!) agafa volada. La Veu de Catalunya en el seu diari del 25 d'octubre del 1899 li dedica la imatge de portada amb els corresponents elogis "Sense que se'l pugui considerar d'orador, està dotat de paraula fàcil i una conversa atractívola. Porta la convicció a l'ànim de tothom que l'escolta". L'Evarist López doncs era el líder, o un dels líders del tancament de caixes, i tot ser malagueny d'origen era plenament català. Al cap de molt pocs dies, l'1 de Novembre, ell i quatre botiguers més van ser empresonats sense judici. El seu delicte segons les autoritats espanyoles? Sedició.

Sedició? Es preguntaran molts lectors. Doncs sí! Sedició! I és que entremig, el 27 d'Octubre, Eulogi Despujol, capità general, declarava l'estat de guerra i deia "Serán considerados delitos de sedición: la resistència material o pasiva al pago de las contribuciones e impuestos, siempre que, a juicio de la Delegación de Hacienda, sea notoria la solvència de los deudores al Tesoro". Patapam.

Aquesta era una il·legalitat, clar. Segons el codi penal espanyol de 1870 (i en un redactat que s'assembla molt a l'actual) només podien ser acusats de sedició aquells que "se alzen pública y tumultuariament para...". És a dir, que la resistència passiva del tancament de caixes no hi encaixava ni de broma, però com no tenien cap article del codi penal per empresonar els dissidents utilitzaven aquest. Exactament el què han fet aquests darrers anys amb els presos polítics, acusats d'una sedició que mai va existir pel mer motiu a fer un referèndum no és delicte a l'estat espanyol. Per sumar-hi una ironia més, els qui decidien qui anava a la presó i qui no, eren els militars, quan segons les pròpies lleis espanyoles els civils només podien ser processats i jutjats per tribunals civils. És a dir, que el capità general Despujols era tan competent per empresonar Evarist López com ho era el jutge Llarena o Marchena per empresonar els Jordis, Forcadell i mig govern, és a dir: gens.

Empresonar els líders per espantar el moviment era (i és) una solució de manual a l'estat espanyol, però tanmateix sembla que força imprevista si fem cas a què publicava la Veu de Catalunya. Anàvem forts. Si a mitjans de setembre comparava el tancament de caixes amb la revolta contra la Stamp Act britànica de 1770 que posteriorment va evolucionar cap a la independència de les colònies nord-americanes, el dimarts 31 d'octubre, un dia abans dels primers empresonaments, publicava un text titulat Preludis de Victòria, en què ja es mig donava per fet que seria possible assolir tots els objectius de la protesta. Per rematar-ho, el dia 2 de Novembre, La Veu de Catalunya publicava un article de memòria històrica en portada que en teoria no venia a tomb de res, però que era tota una declaració d'intencions. Es titulava Recorts de la Revolució Inglesa i després de recordar a l'audiència els fets generals ocorreguts aquell 1626, acaba dient: "Aquell conflicte entre el poble y el Rey, entre els governants y el poder, en el qual el poble usà constantment el seu dret a no pagar subsidis va acabar tristament decretant els revolucionaris inglesos la mort del desgraciat Carles I". Déu-n'hi-do, l'amenaça per venir d'un diari regionalista, no?

Però Evarist López no va ser l'únic empresonat pel tancament de caixes. També ho van ser amb ell Pere Bofill, de la Rambla de Sant Josep núm. 8, Tomàs Arana que venia articles de baster al número 15 del carrer dels Banys Nous, Josep Morera i Borés, argenter del número 14 del carrer Argenteria (en una localització que ja no existeix perquè aquest tros de carrer va ser arrasat per construir-hi la Via Laietana) i Joan Vidal Rosselló, sabater del carrer Ample 18. Tots van ser tancats a la presó de la Reina Amàlia, ara també desapareguda, que es trobava a l'altre cantó de la ciutat, tocant a la Ronda de Sant Pau a l'extrem del Raval.

El suport social pels botiguers considerats sediciosos per les autoritats va ser brutal. Tant que al cap d'uns dies les autoritats militars van decidir limitar les visites que els presos podien rebre i deixar-ho només en els familiars. Tant es valia, ja hi havien passat centenars de persones que havien anat a donar suport als industrials represaliats, inclosos diversos diputats i autoritats. La Diputació, Foment, l'Ajuntament, els diputats i senadors catalans... tots reclamaven com un clam l'alliberament dels botiguers empresonats, que finalment es va succeir al cap de 15 dies de ser en una presó de condicions tan lamentables com podia ser un presidi de fa 120 anys.

També hi havien anat a veure'ls els 5 presidents de les grans entitats catalanes que havien intentat negociar a Madrid sense èxit una solució. El Doctor Robert reivindicava que era més digne no haver tancat cap acord que fer una mala solució, mentre l'Albert Rusiñol (President de Foment) reivindicava un cop més el suport sense matisos de la institució que ell presidia cap al concert econòmic per Catalunya.

Sense negociació possible i amb la censura i la roda de la repressió ja en marxa (hi va haver com a mínim sis botiguers presos més, com en Francesc Llopart que venia porcellana a la Plaça Reial, en Ferran Anglès, adroguer al carrer Girona o Eusebi Aguilera i Martirià Llobateras que tenien un cafè i una botiga de novetats al carrer Boqueria), la protesta es va acabar desinflant. Els darrers presos polítics van ser alliberats el 5 de Desembre i les setmanes posteriors es va seguir endurint la censura i les prohibicions. El tancament de caixes havia acabat.

Per què he dedicat l'article a aquests fets una mica remots de la nostra història? Primer perquè és important que els catalans ens conscienciem: el bucle és Espanya. Ho hem intentat tot, de totes les maneres possibles i el resultat sempre ha estat el mateix. Repressió i catalanofòbia. Que fa 120 anys ja tinguéssim pràctica unanimitat a favor d'un concert econòmic que mai hem aconseguit hauria de donar la mesura de què pot aconseguir la via "pactista" dins l'estat.

Segon, perquè hem de recordar que de presos polítics i exiliats n'hem tingut moltes vegades al llarg de les dècades i els segles. No és culpa d'un mal govern espanyol o uns jutges particulars, és una tradició del règim polític espanyol respondre als problemes polítics empresonant-los. A més, la història del tancament de caixes és doblement interessant, primer perquè van ser acusats de sedició simplement perquè els volien posar a la presó, com han fet recentment amb els presos de l'1-O. Segon perquè el líder dels botiguers empresonats era un malagueny de naixement, Evarist López i Gómez, al qual potser hauríem de fer un homenatge algun dia i que ens recorda que defensar la gent que viu en aquesta terra t'acaba portant a confrontar-te contra l'estat espanyol, encara que hi hagis nascut.

Tercer, perquè ara que torna a haver-hi una campanya de sobirania fiscal liderada per l'ANC i el Consell per la República, volia recordar la gesta del tancament de caixes per animar a fer que molts ajuntaments se sumin a Llívia, Vilafranca del Penedès i Vic en pagar els impostos a la hisenda catalana. Es lidera amb l'exemple, i ells n'han donat.

Finalment és bo recordar tots aquells qui dempeus han lluitat pels drets del nostre poble durant dècades i segles. També els botiguers tan sovint denostats i desqualificats. Sense els milers i milers d'Evarists López, sense els Morera, els Aguilera, Bofill o Vidal Rosselló, avui aquest país no seria on és. Així que usem el tancament de caixes com una lliçó i que no ens enganyi la propaganda, els botiguers i els petits empresaris són i seran motor de canvi per construir un país més just i més lliure.