Si alguna habilitat singular ha demostrat Trump en el seu segon mandat és la de deixar-ho tot empantanegat. La inacceptable i contradictòria fatxenderia bèl·lica que mostra quan provoca o aguditza un conflicte on moren milers i milers de persones, i que intenta desviar l’atenció embolcallant-se mesos després amb amenaces a tots els que no el segueixen cegament i el conflicte -inexorablement- ha empitjorat i s’ha fet més i més deshumanitzat i de major abast.

En el que des d’aquí anomenem Pròxim Orient, Israel pot sentir-se triomfant perquè ha fet intervenir els Estats Units, però en realitat ara l’Iran té més raons per atacar-los o per ajudar als seus adversaris que abans d’aquesta enèsima guerra.

La població de l’Iran seguirà vivint sota una teocràcia cruel i, a més a més, seran més pobres perquè hauran de reconstruir les instal·lacions de defensa i les vinculades al petroli i al gas. No tindran gaire pressa per reconstruir escoles.

Les pugnes econòmiques entre els països del Golf Pèrsic (Oman, Kuwait, Qatar, Emirats àrabs, Aràbia Saudí i Bahrain) ja han provocat la sortida de l’OPEP Organització de Països Exportadors de Petroli) dels Emirats Àrabs. Cadascuna d’aquestes potències pels seus recursos en combustibles fòssils tenen avui importants danys en grans infraestructures i complexos turístics. Tot i que la seva intenció no era ajudar als perses perquè són majoritàriament sunnites, van confiar en els Estats Units i la seva protecció. Pensaven que els seus petrodòlars els protegirien, però ara tots li demanen a Trump que aturi el conflicte. Els darrers moviments anuncien que la garantia de mercat estable i eficient s’ha acabat i que després de la guerra que mata, hi haurà la que empobreix.

En alguns indrets creien que podien, en un món cada vegada més global, passar desapercebuts i continuar fabricant multimilionaris sense escrúpols (vinguts de diverses parts del món), amb sobreexplotació laboral i sense llibertats polítiques, però han constatat que Netanyahu té més influència que tots ells.

Tots són més conscients que el propi Congrés dels Estats Units de les conseqüències de la impressibilitat i la incoherència en la geopolítica de la zona. Dels efectes econòmics sobre el món que produirà un tancament de l’estret d’Ormuz de llarga durada. Canviarà la percepció d'Amèrica en el nou ordre que es dibuixa, i no serà en positiu.

Quan Trump no sap com sortir d’un conflicte, retorna a l’amenaça econòmica on creu que és més savi que ningú malgrat les advertències de què les decisions en política aranzelària no han estat favorables per a l’economia americana. S'enfronta a Europa i trenca un acord que per a molts europeus havia estat d’acceptació submisa a canvi de tranquil·litat en els mercats, anunciant gravamen a la producció d’automòbils i camions que lesionarà -sobretot- l’economia alemanya.

Mentrestant, a l'interior dels Estats Units, dificulta amb reformes electorals, sobretot dels estats del sud, el vot equitatiu que va néixer amb les lleis que van acabar amb la segregació racial i que habitualment voten partit Demòcrata. Trump juga amb les cartes marcades i no suporta perdre una partida. Els districtes electorals es revisen cada deu anys i tocava fer-ho el 2030, però davant la possibilitat d’obtenir mals resultats en les eleccions de novembre d’enguany, ho ha avançat i el seu Tribunal suprem li ho ha avalat.

Caldria que li expliquessin qui va ser i el que va dir Thomas Mann. Sovint, la guerra és només una fugida covarda dels problemes de la pau.

Però el qui vol ser l’únic abusador d’aquest nou món inestable, no escolta; però la Xina, Rússia i l’Índia no pensen ser -només- espectadors.