Hi ha l'eix tradicional de la política, el de les dretes i esquerres, i el nacional, Espanya-Catalunya, però n'hi ha d'altres. Darrerament, s'està començant a albirar un eix que serveix per explicar el comportament dels ciutadans: el de la serenitat i l'excitació, el de posar-se a treballar o el de quedar-se cridant i gesticulant. L'eix que confronta la voluntat de trobar solucions, per llunyanes que puguin semblar (i ho són, no ens enganyem), i l'obstinació, perillosíssima, en quedar-nos clavats en un punt mort.

Que aquest nou vector viu senyals de prosperitat i de decantament ho van il·lustrar fa unes setmanes els resultats electorals, on es van imposar, aquí i allà, les dues forces polítiques en teoria més partidàries d'un apaivagament emocional i de fer cas el duet noruec Kings of Convenience en el seu disc "Quiet is the new loud".

Per això és pertinent la pregunta del perquè al veto a Miquel Iceta al Senat, i quin benefici comporta a l'independentisme més enllà de una sensació de revenja una mica infantil. Representa que els alts polítics s'han de distingir dels ciutadans comuns per saber destriar els impulsos sentimentals o primaris de les decisions que passen pel filtre intel·lectual.

És cert que l'excepcionalitat del període electoral dificulta llegir els actes dels partits amb el vidre ordinari, i al capdavall, potser no n'hi ha per tant: el PSOE, que possiblement comptava amb aquest desenllaç, sense entrar en un cicle d'acció-reacció ha insistit en la recepta i ha col·locat no un sinó dos catalans al capdavant tant del Senat com del Congrés. I aquest cop, no sembla que hi hagi cap intenció de vetar Manuel Cruz, que és tant PSC com el senyor Iceta (i autor d'articles, per cert, on sembla trobar una gran idea la invenció de Tabàrnia).

Però, i ERC? Després d'haver aconseguit fa només tres setmanes els millors resultats de la història recent amb un discurs distanciat de la retòrica del bloqueig, estan tan segurs els seus dirigents que aquesta mena de decisions són les que els seus votants esperen d'ells? D'aquí vint-i-quatre o quaranta-vuit hores aquest episodi haurà quedat oblidat, això si no ho està ja ara mateix, però en queda una sensació de vulnerabilitat, en què no arribes a saber cap on tombarà la moneda el pròxim cop. D'acord, som a campanya electoral. Però precisament en aquests dies un partit hauria de pensar en tots els teus votants potencials, no només els que incendien Twitter amb invectives sense cap sentit de la realitat.

Però aquí rau un dels problemes, en la incapacitat d'una part de l'independentisme d'entendre que cridar més no vol dir acostar-se més a l'objectiu, i que abaixar el to no significa rendir-se. Això, i la dificultat d'una presa de consciència sobre el que és el poder, que és una mica diferent de pensar que tens raó. I en aquest terreny es juga no ja l'hegemonia a l'espai independentista, sinó una cosa una mica més important, el futur d'aquest país.