Algú va pensar que podia subhastar el tricorni de Tejero, i que aquell símbol de l’Espanya rància, imperial, obscurantista, també tenia un preu. Aquell barret absurd que volia salvar una patria en perill es convertia en una mercaderia. Curiosament, el perfil de colpista primari que representava Tejero sol vestir-se d’una suposada incorruptibilitat, d’una puresa enfront de les baixes passions que s’atribueixen als polítics convencionals –en aquest cas, “convencionals” volia dir “democràtics”- ; no es deixen comprar, diuen.

La venda del tricorni de Tejero podria haver tingut una lectura positiva, hauria estat el símbol de la fi d’una idea terrible d’Espanya, imperial, obscurantista, retrògrada, aquella Espanya que, segons Manolo Vázquez Montalbán, feia olor de mitjons usats. Però tota la simbologia es va desmuntar de cop: el tricorni ofert a subhasta no era el del 23-F. És a dir, que l’autèntic encara es resisteix a convertir-se en una relíquia. I quan observem els fets que marquen l’actualitat cada dia, ens n’adonem de la certesa d’aquesta afirmació.  Quan s’homenatja la División Azul, s’assalta la llibreria Blanquerna o es crida “Viva España” com a resposta a un esment de Companys;  quan es ventila la via catalana parlant de ninots de cartró o traient fotografies de porcs; quan s’insinua que els bons espanyols són els que paguen la hipoteca i s’equipara l’actuació de la PAH a terrorisme; quan s’evidencia l’hostilitat cap al món de la cultura dient que el cinema espanyol és molt dolent, llavors sembla que puguem detectar l’ombra del tricorni resistint-se no només a la subhasta, sinó fins i tot a quedar-se tancat a qualsevol armari dels mals endreços.

Potser arribarà un dia que el tricorni de debò es posarà a la venda. Em permeto suggerir que sigui una institució pública que l’adquireixi, i el converteixi en peça de museu. Seria el millor destí possible per un objecte de tanta simbologia: col·locat dins d’una vitrina, perquè tothom pugui veure’l i saber què va representar, una vitrina que alhora ens protegeixi a tots del risc de tornar-lo a tenir entre nosaltres. Ara, també he de dir que em fa por que, quan arribi el dia, algú proposi penjar-lo d’un pal al mig de la plaça de Colón.