Fa poques setmanes vam poder llegir en grans titulars que el Govern de la Generalitat trencava relacions amb el Partit Popular. El grup català al Congrés espanyol va votar en contra del darrer paquet de retallades aprovat per l'executiu de Mariano Rajoy, i la majoria de mitjans del país van aprofitar per assenyalar els punts de desencontre entre CiU i PP. L'episodi va generar titulars com aquests: “CiU certifica el cop de porta al PP”, “Madrid accelera el xoc amb la Generalitat”, “La ruptura entre CiU i PP”, “El risc d'intervenció aboca Mas a fer creu i ratlla a Rajoy”, “Mas diu prou”, “Rajoy esgota la paciència de Mas i de Catalunya”... Tot plegat va tenir continuïtat amb l'aprovació de la proposta de pacte fiscal impulsada pel Govern, que ha comptat amb el suport d'ERC i ICV i l'abstenció o el vot en contra de PP i PSC. Una resolució que, tot i que no té rang de llei i s'haurà de negociar a Madrid, ha estat explicada per alguns mitjans gairebé com un pols independentista. De fet, sovint es presenta el president Mas com algú disposat a prendre algun tipus de decisió transcendental i imminent que durà Catalunya cap a la sobirania. Més titulars recents: “Artur Mas davant del repte de saltar o no la paret”, “Artur Mas es veurà obligat a fer algun pas ben aviat”, “El tomb sobiranista de CiU”... I un llarg etcètera.

Però més enllà de la retòrica i els titulars èpics... És cert que CiU i PP tinguin agendes polítiques gaire divergents? Un simple repàs a les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya durant aquesta novena legislatura demostra el contrari. En un any i mig, la cambra catalana ha validat un total de 19 lleis. En dotze ocasions CiU i PP han votat en la mateixa direcció. Més important encara: en vuit ocasions el vot o l'abstenció del PP ha estat indispensable per tal que una llei proposada per CiU prosperés. El concurs dels populars, de fet, ha estat imprescindible perquè tiressin endavant una sèrie de mesures que són clars retrocessos no només en àmbits socials, sinó també nacionals. Gràcies al vot a favor del PP el Parlament ha aprovat la supressió de l'impost de successions,  l'ajornament de la constitució de les vegueries, una llei d'estabilitat pressupostària que limita radicalment el sostre de dèficit i una modificació de la llei de l'audiovisual que redueix la proporcionalitat en els òrgans de representació la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i obre la porta a la desaparició de la publicitat de Catalunya Ràdio. CiU ha tingut el PP català ben a la vora quan ha calgut tirar endavant alguna mesura de caire econòmic: l'abstenció del partit liderat per Alicia Sánchez Camacho ha permès l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat de 2011 i 2012 –amb les conseqüents retallades- i les respectives lleis d'acompanyament. De fet, el PP només ha votat contra CiU en qüestions relativament simbòliques com la llei de publicació de les balances fiscals, la modificació de la llei de l'autoritat catalana de la competència i la llei sobre el recurs de cassació en matèria de dret civil.
 
Així doncs, la crua realitat demostra que en aquest país torna a governar de facto un tripartit. En aquesta ocasió no és un tripartit d'esquerres, sinó un tripartit de dretes. El formen CDC, Unió i el Partit Popular. És, naturalment, un tripartit del tot legítim. CiU disposa d'una àmplia majoria al Parlament i té el dret de travar aliances amb qui cregui convenient. Semblaria, però, que amb aquesta mena de pactes el Govern està anteposant l'agenda social a l'agenda nacional. I, en aquest cas, l'agenda social de convergents i populars té forma de retallada i està resultant molt perniciosa per als interessos de les classes populars del país. El que resulta inquietant, però, és que totes aquelles veus que durant l'època de l'anterior tripartit afirmaven que PSC, ERC i ICV prioritzaven l'eix social a l'eix nacional, ara resten mudes o es dediquen a maquillar de forma grotesca l'aliança de CiU amb la dreta espanyolista. Potser serà que la qüestió no és que s'anteposi l'eix social a l'eix nacional, sinó quina mena d'eix social es prioritza. Al final, però, no es pot ser a l'hora a missa i repicant. Si el Govern Mas té intenció d'encarar una agenda sobiranista, al Parlament trobarà aliances més lògiques que li permetran fer passos en aquesta direcció. Si del que es tracta, però, és d'anar brandant l'estelada el cap de setmana mentre es pacta amb Rajoy, Montoro i companyia la desarticulació de l'estat del benestar i l'enèsima reforma autonomista, més d'hora o més tard el poble català passarà factura.