Ara fa 45 anys, quan s’albirava la sortida de la dictadura i la recuperació de les institucions d’autogovern el debat sobre la centralitat de la cultura en el procés d’apoderament de la societat catalana va tenir una expressió tan potent com el Congrés de Cultura Catalana. Curiosament o incomprensiblement, en els darrers deu anys, els anys en els quals ha agafat impuls la reivindicació de l’autodeterminació, la cultura ha estat la gran absent dels debats públics. Em temo molt que aquest ha estat un dels errors més importants del sobiranisme. Un error que cal corregir amb urgència.

Tampoc s’ha parlat de llengua. I si s’ha fet ha estat de la pitjor manera possible: centrant el debat sobre l’oficialitat exclusiva de la llengua pròpia. Una qüestió poc o gens rellevant des del punt de vista de l’extensió de l’ús social de la llengua catalana, però amb gran capacitat de generar divisió en el si de la societat catalana. Mestres tant, en aquests darrers 10 anys la producció cultural catalana ha patit un encongiment molt preocupant. I la producció cultural en llengua catalana ha anat transitant cap a la marginalitat. Particularment, en el camp audiovisual.

La progressiva desaparició de la llengua catalana del sistema audiovisual present a Catalunya és extraordinàriament preocupant en la mesura que, com més va més, l’audiovisual és el tronc central de la producció cultural, i el gran proveïdor de l’imaginari social. Aquest és un dels efectes de la revolució de les comunicacions electròniques globals i interactives que va començar a prendre forma fa 25 o 30 anys. I no hem arribat a la fi del procés: la banda ampla mòbil que ràpidament prendrà forma amb el 5G encara farà més rellevant el paper social dels consums audiovisuals.

Per cultures de la dimensió de la catalana, la danesa, la noruega, la basca, o la finesa fer una aposta estratègica per la cultura i l’audiovisual és imprescindible. Innegociable. L’alternativa en la lenta dissolució en el magma de les expressions culturals globals.

Perquè és imprescindible? I què cal fer? És imprescindible per a garantir la continuïtat reforçada de la llengua i la cultura pròpies. I amb això ja hi hauria prou. Però hi ha més. També és imprescindible per reforçar els valors de la democràtica. Amb això ja anem més que sobrats de raons. Tot i això, afegirem una tercera. Una raó econòmica. La cultura avui és creativitat, indústria i identitat. La societat catalana és forta en identitat, en tradició industrial i en creativitat. I la gran indústria cultural és la industrial audiovisual. Seria estúpid no fer una aposta estratègica per la industrial audiovisual en l’època de les comunicacions i el coneixement.

Com fer-ho? Com més petita és una cultura més necessita eines que permetin corregir les disfuncions i les asimetries generades pels mercats culturals globals. I el principal instrument és un sistema públic audiovisual fort. No és l’únic, però si el més important. Un sistema públic ben finançat, adaptat als canvis i gestionat amb eficiència, capaç de fer de locomotora del sistema cultural i d’esdevenir una gran factoria de continguts per a tota mena de pantalles. I que hem fet amb la CCMA aquests darrers 10 anys? Exactament el contrari: reduir el finançament, limitar dràsticament la seva capacitat productiva i provocar esclerosi institucional.

Això si, quan TV3 emet Drama, una sèrie adequada per connectar amb el públic juvenil en la que es parla en català i castellà, els guardians de les essències patriòtiques es dediquen fer ús de les xarxes socials per a sotmetre a un linxament els guionistes d’una sèrie produïda per RTVE i emesa inicialment en internet. No protesten pel fet que una TV3 cada dia més anorèxica hagi perdut tot contacte amb la infància i la joventut del país. No. Organitzen un debat marcat per les desqualificacions i els insults que provoca autèntica vergonya aliena.

Afortunadament, la llengua té defensors més intel·ligents, més cultes i més documentats. Passem pàgina de debats estèrils. Encarem sense més dilacions el debat que en permeti apostar de veritat per la cultura. Fa pocs dies Joan Manuel Tresserras feia una proposta per l’impuls de la cultura des d’aquestes mateixes pàgines. Una proposta que anava en la línia d’entendre que sense la socialització de la cultura i el coneixement no hi ha processos d’apoderament social, ni polítiques transformadores. És urgent renovar i reforçar l’aposta per la cultura per fer possible el caràcter vehicular de la llengua catalana, l’avenç cap a l’equitat social i la conquesta de les llibertats nacionals.