Fa quinze dies que vaig escriure l’últim article i sembla que hagi passat un any. En la darrera setmana, la societat catalana ha anat passant de la broma sobre el confinament a la indignació amb la inoperància d’un govern espanyol que ha deixat que el virus s’escampés des dels focus principals amb alegria i ha vist en la catàstrofe una excusa perfecta per recentralitzar competències i promoure un nacionalisme cursi sense decretar cap mesura realment eficient. No se sap en quin moment el confinament es traduirà en un alentiment dels contagis, però ja hi ha moltíssima gent que ha perdut la feina i la idea de no poder sortir de casa durant vés a saber quantes setmanes cada cop és més angoixant.

De moment, cada estat europeu afronta la situació com pot i com vol. Alemanya es pren seriosament la sobirania dels seus estats federats i no li passa pel cap recentralitzar competències amb aquesta lleugeresa espanyola. Els Länder decideixen les mesures que més s’ajusten a les seves necessitats, i fins ara cadascú ha anat adoptant aquelles que considerava més adients a l’extensió del virus a cada territori. Ara per ara, la majoria d’estats federats són encara reticents a decretar el confinament total, i cada mesura s’adopta amb cura i mirant de causar el menor impacte tant a la salut física i mental dels ciutadans com a l’economia del país. No hi ha pànic ni llargues cues als supermercats i les autoritats transmeten seguretat tractant els ciutadans com a adults, sense necessitat de dir cursilades ni mostrar-se sobrepassats per les emocions.

Mentre la ràtio de mortalitat segueixi sent tan baixa i el sistema sanitari aguanti, fa la impressió que Alemanya només decretarà el confinament total quan no tingui cap altra alternativa. Fins que no sigui estrictament necessari, a la balança seguirà pesant més que es perdin el mínim de llocs de treball possibles i que la gent no embogeixi tancada a casa. Tenint en compte que Merkel ja va dir fa dues setmanes que un 70% de la població s’acabaria infectant, no sembla que l’estratègia alemanya disti tantíssim de la que Boris Johnson va exposar la setmana passada per al Regne Unit.

És clar que tot pot canviar en qüestió d’hores, i no es pot descartar que Alemanya arribi a la situació de Catalunya. Però si el Govern federal volgués aconseguir un confinament uniforme, segurament ho aconseguiria sense necessitat de trepitjar competències i respectant l’esperit d’un estat realment federal. Avui mateix, per exemple, la cancellera Angela Merkel recomanava -no decretava- el tancament dels negocis. El resultat serà el mateix, però pel camí no s’haurà tensat la naturalesa federal del país i totes les sensibilitats hauran estat tingudes en compte.

Quan tot hagi passat, el món serà ben diferent de com l’hem conegut fins ara. Em pregunto si aleshores ens semblarà normal veure l’exèrcit al carrer, o si acceptarem acríticament que deixin en suspens drets i llibertats en nom d’alguna pandèmia molt menys perillosa que l’actual. De moment tothom escombra cap a casa, tot queda despullat, i a Espanya tot és més grotesc que mai. A Europa, tothom pren posicions en la línia de la seva tradició política i els seus costums institucionals. Si no fos perquè la situació és tan tràgica, seria un espectacle maco de veure.