
ARA A PORTADA

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
El coronavirus ha estat la manera com el destí ha saludat el primer govern de coalició d'esquerres de la història d'Espanya des de la Segona República. Un experiment sens dubte innovador -almenys a l'Estat-, però que no ha estat capaç d'articular unes maneres de fer també innovadores. Certament, el caràcter excepcional de la crisi sanitària ha depassat l'executiu de quasi tots els països, si no mirem nord enllà. Però l'Estat ha delatat tots els tics que el defineixen.
Pedro Sánchez ha mostrat un estil presidencialista que ja no s'adiu amb el nou escenari al Congrés, amb una dificultat evident, fins i tot enmig de la desgràcia, per tenir una articulació fluïda amb l'oposició. La imposició d'un model vertical de gestió del coronavirus ha xocat de ple amb el caràcter compost de l'Estat i amb les atribucions de les comunitats autònomes, cosa que ha tingut efectes en una menor eficàcia contra el virus, com s'ha vist en els nyaps produïts amb la compra de material sanitari.
La presència continuada d'uniformats en les rodes de premsa, finalment descartada, ha demostrat també una preocupant manca de reflexos, com l'ús recurrent a un llenguatge militar que ha adoptat en algun moment aires valleinclanescos. Alhora, les modificacions contínues d'ordres i disposicions ha donat exemple d'improvisació.
El federalisme ha perdut una oportunitat històrica per intentar reforçar-se com una alternativa possible a l'Espanya unitarista. Pels qui defensen una convivència en un Estat compost, la pandèmia podia haver estat un camí per desmentir unilateralitats. Al no voler compartir la gestió de la crisi, ni amb l'oposició ni amb les comunitats autònomes, i fer-ho només a la força i tard, el govern espanyol ha acabat aconseguint el monopoli d'una mala gestió.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.