El vòrtex del 17-A

«Per molt que haguéssim imaginat que també podia tocar a Barcelona, aquelles hores frenètiques que vam viure com un flaix, enganxats als auriculars, duraran per sempre»

13 d’agost de 2018
Aquell dijous negre d'ara fa un any vam obrir els "Apunts" d'El món a RAC1 amb l'estranya explosió que hi havia hagut a la nit en un xalet d'Alcanar. Vam explicar que una persona havia mort i una altra havia sobreviscut (fins al migdia no van trobar indicis del segon cadàver). En temps de tertúlia vam entrevistar el quart tinent d'alcalde, Jordi Bort, que va dir que el soroll es va poder sentir durant la final de la Supercopa a un radi de vuit quilòmetres, que primer van creure que era un tro, però que es tractava d'una explosió de gas.

Als volts de les cinc de la tarda, posava l'alarma per fer migdiada quan em va arribar una alerta de La Vanguardia: "Atropellament massiu a la Rambla de Barcelona". Vaig engegar la ràdio i l'equip del Versió just explicava que feia pocs minuts una furgoneta blanca havia envestit desenes de persones baixant la Rambla a tota castanya. Emergències demanava a tothom que no s'hi acostés i la policia estava tancant els accessos.

Ens vam organitzar amb els companys de la ràdio, vaig agafar la moto i vaig córrer cap al centre. Caminava en direcció contrària a tota la gent que m'anava creuant. Al Triangle, desenes de periodistes plantaven trípodes i informaven del que estava passant en diferents idiomes. Vaig entrar al Raval. Carrers buits tret de les corredisses de persones que, amb llàgrimes als ulls, sortien del local on s'havien confinat i corrien en direcció a Gran Via. Vaig endinsar-me pel Raval. Era estrany, aquella buidor em recordava les matinades que tornava xino-xano cap a casa, quan vivia al Gòtic, però en comptes dels zombis habituals d'aquelles deshores, només hi havia policies que et barraven el pas a cada cantonada.

Amb el fotògraf Jordi Borràs vam intentar acostar-nos a la zona zero, blindada per l'operació Gàbia. Vam arribar a la Boqueria, al CAP del Raval, on anaven i venien ambulàncies, tractaven els ferits amb ossos trencats i els ferits de l'ànima, aquells que havien quedat en xoc i necessitaven atenció psicològica. Davant la parada de metro de Drassanes, els Serveis d'Emergències aprofitaven les cadires de les terrasses per atendre ferits lleus; els greus eren ja a l'Hospital del Mar. I una mica més amunt, els Tedax analitzaven un paquet sospitós d'una furgoneta que va resultar ser una falsa alarma.

Però Younes Aboyaaqoub ja no hi era. Ni al restaurant Luna de Estambul ni als terrats del Raval. Havia arribat a Zona Universitària i havia fugit. Jo havia caminat Rambla amunt i Rambla avall, pels carrers adjacents, preguntant als agents, seguint l'última hora a Twitter, i explicant el que veia al programa especial que presentava el Jordi Basté. En total, més de quatre hores que van passar volant.

Quan vaig tornar a casa i vaig posar la televisió no me'n sabia a venir: el major Trapero anunciava la vinculació de l'atemptat amb l'explosió d'Alcanar. Semblava que fes un segle de la notícia que explicàvem aquell mateix matí. Després de tres o quatre hores, sonava el despertador i, mirant el mòbil, nova sorpresa. Aquella matinada havia tingut lloc la segona part dels atemptats a Cambrils. I no sé com però havien passat 24 hores i tornava a redactar els "Apunts" d'El món a RAC1 del 18 d'agost.

Un bucle. Del vòrtex de les últimes hores em va quedar una pregunta al cap que se'm repetia constantment, i encara ara, un any després: què hauria passat si no hagués esclatat per accident tot l'arsenal a Alcanar i la cèl·lula hagués pogut dur a terme els seus plans inicials a la Sagrada Família, al Camp Nou o a la sala Razzmatazz?

És que hi ha certs professionals, policies, bombers, metges, infermers, serveis d'emergència... però també periodistes, que, en situacions com la del 17-A, ens posem una mena de pantalla que ens permet concentrar-nos per treballar. I no és fins hores més tard quan ens adonem de la magnitud del que realment ha passat. Una sensació que jo vaig tenir dissabte, dos dies després, mentre passejava per la Rambla.

L'escenari no era gaire diferent del que ja havia vist després dels atemptats de París del novembre del 2015 o de Londres del juny del 2017. Gent que passeja en silenci pels santuaris espontanis plens d'espelmes, flors i fotografies de les víctimes. Però havia passat a casa. I per molt que haguéssim imaginat que també podia tocar a Barcelona, aquelles hores frenètiques que vam viure com un flaix, enganxats als auriculars, duraran per sempre.