S’ha destacat, i amb raó, la victòria d’En Comú Podem a la immensa majoria dels barris de Barcelona el passat 20-D. Amb els resultats a la mà no hauria de sorprendre ningú, ja que per guanyar amb tanta contundència a Catalunya cal bastir un projecte prou atractiu per a gent força diferent de la capital, on viu un gruix important de la població del país. De Nou Barris fins a la Zona Franca, passant per Gràcia i Sants, la confluència d’esquerres apadrinada per l’alcaldessa de la ciutat ha arrasat a gairebé tot arreu, pintant de morat uns barris que el passat 27-S es tenyien de turquesa per la victòria del sobiranisme. Projectes, un i altre, que es pretenen transversals ja que només així poden aspirar a tenir èxit.

S’han destacat menys, però, els resultats del Partit Popular, convertit a Catalunya en una força menor, gairebé marginal. Malgrat tenir, fins diumenge passat, la majoria absoluta a Espanya, el PP va quedar en sisena posició a Barcelona amb poc menys d’un 13% de suport (caient del 21% de 2011). Però aquest suport, encara que baix, és homogeni a la ciutat? No: a Pedralbes, el PP va vorejar el 30% de vot, convertint-se en l’únic barri de la ciutat on va imposar-se. L’èxit del PP no ha deixat sense espai altres forces conservadores: cal sumar-hi el 23% de vot a C’s i fins i tot DiL, l’ala dreta del sobiranisme, ha tret bons resultats a Pedralbes i els seus barris fronterers, imposant-se al districte de Sarrià-Sant Gervasi. No és un fenomen nou: a Pedralbes, el PP dobla sistemàticament els seus resultats a la ciutat. El passat 27-S, PP i C’s ja van aconseguir-hi el 45% dels vots. Al maig, Ada Colau, una de les claus de l’èxit d’En Comú Podem diumenge passat, no va arribar ni al 6% dels vots (només a les Tres Torres li va anar pitjor), just on C’s i el PP van treure els seus millors resultats (un 41% entre uns i altres).

Aquest comportament electoral -tan extraordinari, tan homogeni- no és casual. És simptomàtic. No té res d’estrany que aquesta concentració tan anòmala sigui precisament allà. L’esperança de vida és 11 anys major a Pedralbes que a Torre Baró. L’atur amb prou feines arriba al 5%. La renda familiar és dues vegades i mitja la mitjana de la ciutat i pràcticament no ha deixat de créixer des de 2008, mentre la dels barris pobres de la ciutat queia a nivells històrics. Hi ha 20 punts percentuals més de llicenciats universitaris (la meitat dels habitants del barri tenen titulació superior) que al global de Barcelona. I tot i que hi ha percentualment tants immigrants com en el conjunt de la ciutat, el seu origen no hi té res a veure, ja que les principals nacionalitats són europees (francesos, italians i alemanys) i no hi apareixen nacionalitats majoritàries a la resta de barris com xinesos o pakistanesos.

Un fet tan atzarós com néixer a la sortida equivocada de la Ronda de Dalt et condiciona la vida sencera, per bé o per mal. Però sembla que uns més que altres són plenament conscients d’aquest fet i actuen en conseqüència. El de Pedralbes és un vot econòmic clàssic, un vot de classe. Un vot de persones que són conscients dels seus interessos, dels seus adversaris, dels seus privilegis i que voten per defensar-los. El passat mes d’abril, Alberto Fernández-Díaz, aleshores cap de llista del PP a les eleccions municipals, declarava davant dels mitjans en una roda de premsa a Ciutat Vella que no volia que el Raval es convertís en “un gueto islàmic”. Però com recordava Joan Subirats citant l’antropòleg Mikel Aramburu, a dia d’avui, a Barcelona, només hi ha un únic gueto: el barri de Pedralbes.