Les CUP no parlen castellà i sí alemany, reverenciant així la Führer d’Europa; i parlen anglès, malgrat ser tan imperial com la llengua castellana. Bona part de la política catalana critica el Tribunal Suprem quan ataca la immersió lingüística i l’aplaudeix quan anul·la les decisions del govern valencià en referència a TV3; incoherències com la de denunciar els incompliments del govern de l’Estat mentre es defensa la insubmissió pel que fa a les normes o sentències que es consideren injustes. I no parlem de les contradiccions d’aquells partits que, votats per un 20% escàs del cens, es permeten parlar en nom d’una majoria que, de tan silenciosa, sospitem que no existeix.

He començat així per evitar que se’m titlli de fixada amb el PP, el partit que dóna subvencions a pel·lícules que ningú no veu, però critica els ajuts al doblatge en català, recorre decisions preses pels seus barons autonòmics, o ataca taxes més baixes que les que està imposant. Per reblar el clau, Wert presenta una reforma educativa que, diu, respecta el criteri del Tribunal Suprem: la discriminació positiva a favor de la llengua (co) oficial minoritària en un territori que en té dues, només té el límit de no excloure el castellà. Però si Wert respecta la discriminació positiva, ¿per què no en critica l’absència en altres comunitats bilingües? I, ¿com és que la solució proposada és que l’escolarització en castellà de qui ho desitgi es faci a càrrec de les finances catalanes? Si així es fa, no hi ha discriminació positiva de cap mena: hi ha criteri de lliure elecció. De fet, la qüestió rau en què la llibertat i la discriminació positiva són contradictòries des del punt de vista estructural. La discriminació positiva és la negació de la llibertat en raó d’alguna causa que es considera justa.

Wert diria d'ell mateix que és un liberal. No cal ser sociòleg com ell per saber que en la confrontació amb una llengua potentíssima, la minoritària sempre hi surt perdent. Però ell amaga en la causa de la llibertat l’animadversió per les llengües com a finestres d’altres cosmovisions. La llibertat sense límits és el pitjor abús, però un govern incapaç de renegar del concepte, letal en sí, de la subvenció no està legitimat per decidir quina discriminació positiva és justa o no. La trista sort del liberalisme és que sempre han fet ús de la paraula llops despietats, capaços d’aprofitar la seva força per esquarterar el grup, reduir a la misèria els més febles i rebentar dia a dia promeses i esperances. En nom de la llei, contra el seu esperit. La llibertat (diuen) contra la discriminació positiva. Respectant la sentència, traint la justícia.

Però la més gran contradicció és criticar Wert; només ell ha desfermat la teoria de Juliana (a benefici del silent Rajoy) que les eleccions catalanes les havia guanyat Espanya. No sabem quanta gent està a favor de la independència, però és evident l’abast (inclòs el PSC) de la defensa del model lingüístic. L’últim acte d’aquesta farsa de contradiccions és sentir dir que Wert ha atacat la cohesió. Serà una broma, oi? Ningú no ha fet més que Wert per la cohesió a Catalunya.