La típica pissarra de carrer d'un restaurant. El típic menú d'una zona cèntrica de Barcelona. I el tan típic i frustrant anunci “Aquí, menjar casolà”. Ara falta que ho sigui de debò. Perquè ja no me'n refio, perquè això del món de la restauració i del que és i no és casolà em genera tots els dubtes. Perquè si vull menjar com a casa, millor que no surti, i si ho faig, ha de ser excepcional, ja no em serveix qualsevol cosa. Necessito alguna cosa més. 

Quan els meus pares eren joves, dinar o sopar a un restaurant era un fet puntual, fins i tot un luxe. Celebracions i quatre dies l'any. Menjaven el que no es podien fer a casa. Però amb els anys, les noves generacions ho vam convertir en ritual. No només per menjar bé sinó perquè era una manera més de socialitzar-nos. Ara més que un ritual és una odissea. Què complicat és trobar taula als llocs de moda, què difícil que et sorprenguin i això de la relació qualitat-preu ja ho deixo per impossible. Molta oferta però dolenta, molta parafernàlia però poca cosa més. 

Em declaro una enamorada de la gastronomia, de la nostra per davant de tot. Sóc fan d'aquells cuiners que s'hi deixen la pell, que s'estimen l'ofici i el saben transmetre al plat, amb el producte per davant de tot. I addicta al programa “Joc de cartes”, que més enllà de la salsa que hi afegeix i el controvertit espectacle que ofereix, posa la cuina catalana també per davant de tot. Però deixar entrar les càmeres fins a la cuina té els seus riscos. El més fatídic, comprovar que no tot és net i polit. I el més decebedor, la constatació que avui ja no es cuina, que molts han perdut l'ofici. Les croquetes congelades, les salses preparades i la carn del Mercadona, són la tònica general. 

Fa uns dies es tornaven a lliurar les anhelades estrelles Michelin. Aquells restaurants que ho fan bé, inassumibles per a molts però amb una feina de creativitat, qualitat i d'hores de fogons impagables. El producte i l'enginy tenen un preu, la compra fàcil i la quinta gamma, surten cars. És allò que et pots fer a casa. Que hi hagi restaurants de primera i de quarta, que s'hagin perdut els intermedis, els de tota la vida i que ho feien bé, ens hauria de preocupar a tots. Perquè donen feina, perquè donen vida, perquè mantenen la cultura gastronòmica del país i ens fan una mica més feliços. Si perdem el xup-xup, també perdem una part de la nostra identitat.