Això va passar en una assignatura d’Ètica en un grau universitari d’estudiants amb molt interès per la política. Per un treball van anar a fer entrevistes a persones de diferents partits en l’àmbit local. Faltava més d’un any per les municipals de 2019. Vam tornar amb una barreja d’incredulitat i  indignació: “Ens han dit que en un altre moment de la legislatura haurien votat a favor de les propostes del govern, però com que queda poc més d’un any per les eleccions no volen donar suport a res”. No s’ho creien, fins i tot, ho explicaren en una assignatura que no era la del treball. Els seus ulls i el llenguatge corporal expressaven allò que no comuniquen les paraules. No ho entenien i no ho compartien. No eren necessàriament persones partidàries del govern municipal, potser tampoc acabaven de compartir les seves propostes, però no entenien ni compartien el comportament que els havien presentat diferents representants polítics. No era la política que volien.

Avui hem començat el dia amb l’anunci de la sortida del govern municipal de Barcelona de Jaume Collboni, el primer tinent d’alcaldia. La figura més important políticament parlant, després de l’alcaldessa, si atenem a l’acord de govern entre el PSC i Barcelona en Comú. Pel que s’ha dit fins al moment no es trenca l’acord de govern. Collboni deixa les seves dedicacions municipals per dedicar-se amb la màxima energia possible a preparar les eleccions municipals del 28 de maig. És un cas força excepcional: una figura de la seva rellevància surt del govern per anar a fer oposició al projecte polític amb què continu mantenint un acord de govern. En tot cas, una mostra més de la prioritat d’allò electoral.

Aquesta setmana també viurem diferents mobilitzacions socials de sectors claus de la nostra societat (educació i sanitat) i de col·lectius que demanden que es compleixin les lleis acordades per poder desenvolupar la seva feina (taxi). Aquesta setmana també continuarem amb les disputes al voltant dels pressupostos de la Generalitat que tenen a veure més amb allò electoral que amb allò essencial. Encara no ha acabat la pandèmia i ja sembla que volem oblidar tot allò que hauríem de recordar i aprendre al voltant del que és essencial.

L’arribada de la pandèmia ens va obligar a pensar i decidir sobre allò essencial. Quan tot s’havia d’aturar què no podia fer-ho? Què era allò essencial i que no es podia confinar? Una primera decisió va ser establir que el sistema sanitari era essencial, no podia col·lapsar. Quedar-nos a casa, si en teníem, volia dir reduir la transmissió de la malaltia, evitar emmalaltir i reduir la pressió assistencial en el sistema sanitari. El sistema sanitari era essencial, i totes les persones que el feien possible, fins i tot, aquelles amb feines més precàries i pitjors condicions de treball. També el personal dedicat a mantenir els transports bàsics, l’accés a l’alimentació... A l’inici de la pandèmia es va establir com a essencials activitats molt poc valorades a la nostra societat, però molt necessàries. I altres molt valorades van quedar molt lluny de ser considerades essencials.

Ara vivim com si la pandèmia ja hagués acabat, com si els aprenentatges sobre què és allò essencial no fossin importants. El nostre sistema sanitari, com ja passava abans de la pandèmia -i durant- està en una situació d’estrès i tensió: persones amb llocs de feina precaris, falta de personal i altres recursos. I a l’educació, i al taxi, i en altres sectors. La vida és essencial. Què fem per garantir-la? El sistema sanitari, educatiu, de transport, són essencials. Què fem per garantir-los? Les feines precàries i precaritzants són un atac a les nostres vides. Què fem per evitar-ho?

El 25,9% de la població catalana pateix pobresa o exclusió. El 12,1% de la població catalana amb feina viu en situació de pobresa. Des de fa anys tenir feina no és assegurança de res. A més, augmenta el percentatge de la població que tenint algun tipus de feina està en situació de pobresa. Aquestes dades ajuden a dimensionar la gravetat de la situació, com estem de lluny de garantir allò essencial. Allò electoral, en temps d’eleccions, o fins hi tot quan falten anys encara, sembla passar per davant d’allò essencial. Podem dir, fins i tot, que la preocupació per la disputa partidista i electoral va en contra d’allò essencial, d’allò que garanteix la vida. Ho veiem i ho tornem a veure. Quines mesures es proposen per fer front a aquesta pobresa? Quines propostes es fan per actuar contra la precarització laboral i vital? I contra l’emergència habitacional?

Fa pocs dies sabíem que l’ONG World Habitat i l’agència de les Nacions Unides UN-Habitat ha concedit el premi internacional World Habitat de Bronze a la Unitat Antidesnonaments impulsada per Barcelona en Comú, és el servei municipal de mediació i atenció en processos de desnonament. Mentre això passa altres partits insisteixen una i altra vegada en penalitzar les okupacions. Sense presentar cap proposta encaminada a garantir el dret a l’habitatge per qui pateix emergència habitacional s’utilitza l’espantall de la por per atraure determinats vots.

Les disputes partidistes, electorals, són part de la nostra organització social. Els partits polítics els consideren peces fonamentals de la nostra societat, no hem trobat una alternativa millor. Però convindria pensar i analitzar si tot allò electoral acaba sent un greu problema quan acaba sent contrari a allò essencial, a allò que contribueix a garantir la vida.