Persones benintencionades al nostre país intenten comprendre les raons d’Alemanya en aquesta crisi. Segons la seva anàlisi, hi ha dos motius fonamentals que justifiquen aquest rigor exacerbat d’Angela Merkel i el seu entorn (és curiós que em vingui al cap l’adjectiu “draconià”, genuïnament grec): primer, és lògic que després d’haver viscut la gran depressió de la República de Weimar en el període d’entreguerres ara els alemanys estiguin escaldats. En segon lloc, el fet de ser un dels principals aportadors a les arques comunes de la Unió Europea també els dóna dret a exigir.

Aquesta anàlisi té part de veritat, però es deixa pel camí algunes consideracions. La primera, que des de la creació de la Unió Europea tal com està configurada actualment, Alemanya ha estat un dels qui han imposat les condicions amb el pes de la seva economia, la seva població, i la seva potència real i virtual. Els criteris de convergència es van adaptar més a les necessitats dels països del nord que dels del sud de la Unió (que preguntin als grecs), i les condicions de les polítiques econòmiques comunes també revelen aquesta jerarquia entre els països membres.

Però, encara més, quan Alemanya va estar en perill de sortir de l’estricta rigidesa de les condicions financeres, el seu poder intangible va ser definitiu perquè les institucions europees fessin una excepció. L’any 2003, tant Alemanya com França incomplien els criteris del pacte d’estabilitat. No aconseguien acomplir les condicions, i s’arriscaven a una multa de la Comissió. La pressió dels dos gegants d’Europa va ser suficient perquè aquesta sanció no s’imposés, i fins i tot es modifiquessin les condicions de l’estabilitat. Alemanya necessitava flexibilitat per pagar la reunificació, i la va tenir. Com anys abans havia tingut la comprensió de la resta de països que li van perdonar part del deute de les dues guerres mundials.

O la memòria és fràgil, o l’adaptem a les circumstàncies alegrement. Angela Merkel no hauria d’oblidar que, en algun moment, la resta d’Europa va ajudar Alemanya. I, encara que tingui pel davant unes eleccions que li poden fer pagar qualsevol feblesa, escoltar una mica més als qui, com François Hollande, o com desenes d’experts, repeteixen un dia rere l’altre que hi ha una alternativa a l’austeritat germànica. O draconiana.