No és cap secret que en els últims anys els partidaris de la independència s'han multiplicat exponencialment. En són bona prova les enquestes d'opinió i les grans mobilitzacions com la del 10-J de 2010 o, previsiblement, les diferents manifestacions del proper Onze de Setembre. Va ser precisament en el marc del 10-J en què començà a popularitzar-se l'expressió "Tenim pressa". La deia l'expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, en l'emocionant vídeo promocional que Òmnium Cultural va emprar per difondre la convocatòria. Les paraules de Barrera han fet fortuna i s'han convertit en un dels lemes més emprats pels partidaris de l'estat propi.

No deixa de sorprendre que la pressa, que tradicionalment ha estat considerada un valor negatiu, hagi fet fortuna entre el nou sobiranisme. En principi, fer les coses amb pressa no és bo. Ens ho diu la dita popular: la pressa sol ser mala consellera. El refranyer català és ple de frases fetes que exalten el valor contrari: la paciència. "Un bon dinar fa de bon esperar", "De mica en mica s'omple la pica", "Goteta a goteta es fa riuet", "La paciència és la mare de la ciència"... El llenguatge no fa si no reflectir les nostres experiències quotidianes: és sabut que les coses que fem amb pressa no solen acabar bé.

Hi ha qui ha volgut veure en el "Tenim pressa" de Barrera una mena de versió 2.0 de la mítica frase "Que la prudència no ens faci traïdors", dita per Jordi Carbonell en el marc de la Diada de l'Onze de Setembre de 1976 i que, d'alguna manera, simbolitza les renúncies nacionals de la Transició. L'analogia, però, és una mica tramposa. Perquè ser prudent i ser pacient no és ben bé el mateix: les persones prudents són aquelles que no solen fer mai cap pas que pugui posar en perfill el seu status quo. En canvi, les persones pacients són capaces de plantejar-se objectius molt trencadors i, amb el temps i molta tenacitat, assolir-los plenament. En aquest sentit, resulta especialment alliçonadora una cita popularitzada pels zapatistes mexicans durant els anys noranta: "anem a poc a poc perquè anem molt lluny".

Tenir pressa per aconseguir la independència és lògic, i més si acumulem certa trajectòria a les nostres espatlles. Però la pressa no deixa de ser, al mateix temps, un símptoma de certa immaduresa. Hi ha qui creu que la independència és a la cantonada, o que arribarà per art de màgia. No és així. Per aconseguir un estat calen moltes més coses que una difusa majoria social reflectida en enquestes i manifestacions: cal una organtizació política que ho lideri sense mitges tintes, una majoria sòlida al Parlament, un Govern que encapçali el procés, suports internacionals de nivell... I el més important: saber què voldrem ser l'endemà del "dia D".

En canvi, l'angoixa per arribar immediatament que semblen patir alguns partidaris de l'estat propi pot tenir conseqüències poc desitjables. En primer lloc, pot derivar en greus frustracions i una profunda desmobilització social si les expectatives no són assolides amb rapidesa i l'escenari de tensió sobiranista es dilueix. I, en segon lloc, la pressa evita que, mentre correm com posseïts cap al nostre objectiu, ens fixem amb atenció en tot allò que s'esdevé durant el trajecte i que, en molts casos, determinarà si arribem sans i estalvis al nostre destí. Emprant una metàfora marinera, podríem dir que hi ha timoners que diuen conèixer la ruta, però en realitat et duen directe al naufragi.