"Quim Torra, el president activista", així titulava Jordi Amat a La Vanguardia el seu perfil de Quim Torra després de ser inhabilitat com a president de la Generalitat pel Tribunal Suprem. Amat considera que la condició d'activista de Torra li ha impossibilitat ser president. Planteja, fins i tot, que és una assumpció generalitzada dins del propi govern. Presenta com activisme algunes de les seves propostes com la llista electoral sense "polítics", les seves apel·lacions a "apretar", la marxa pels drets socials i polítics...

A la mateixa setmana que hem deixat enrere Jordi Hereu, qui va ser alcalde de Barcelona, apareixia entrevistat a El Períodico sota aquest titular: «És hora que l'Ada Colau alcaldessa demani a l'Ada Colau activista que s'agafi unes vacances». Hereu considera que l'Ada Colau alcaldessa li ha de dir a l'activista que ha de passar d'ella perquè ha de representar a tota la ciutat. Li ha de dir que no hi ha solucions fàcils, que no hi ha recursos il·limitats, que no hi ha formula màgica, que la política d'emocions serveix de poc si no hi ha accions...

I encara a la mateixa setmana, en acabar-la, una entrevista a José Martín Pallín a ElNacional.Cat, portava el titular "Al Tribunal Suprem hi ha jutges activistes". Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, sembla entendre per "jutges activistes" aquells que actuen amb un "biaix polític evident".

La construcció del concepte "activista" o "activisme" en els tres casos sembla contraposar-se a un altre que seria preferible. En el cas de Torra i Colau, el de "polític" o "política". En el cas exposat per Pallín el de "jutge". La persona activista o l'activisme s'identifiquen amb unes pràctiques que no són les desitjables, són negatives, s'han d'evitar o eliminar. Convindria preguntar-se per aquesta tendència a etiquetar com a activista allò que no compartim, allò que no és desitjable.

Què és una persona activista? Podríem dir que les persones que es dediquen a l'activisme, que són activistes, actuen políticament a favor o en contra d'unes idees, d'unes propostes, i podríem dir que ho acostumen a fer amb formes d'actuació que no són en bona part dels casos les de la política institucional. Quan consultem el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la definició encara es distingeix menys de la política institucional: “Propaganda activa al servei d’una doctrina política o social, d’un partit, d’un sindicat, etc.”. En aquest cas apareix el concepte propaganda, que d'acord amb el mateix diccionari seria una acció de difusió o de persuasió.

Ni Amat, ni Hereu, ni Martín Pallín segueixen aquesta definició per parlar de l'activisme. Amat es centra en les accions polítiques fora de la política institucional, Hereu es fixa en una manera de fer allunyada del realisme polític, i Martín Pallín en el biax polític. Així es va construint el concepte d'activista que utilitzen. No és un fet nou. Aquests tres casos són d'aquesta darrera setmana, però en podríem buscar molts altres des de fa una temporada.

El concepte de persona activista està associada a l'actuació per canviar la realitat, a la mobilització social, als moviments socials... No és estrany que la persona activista no resulti ben vista per qui defensa l'ordre establert; a l'ordre establert no li fa falta actuar fora dels camins ben establerts.

Hi ha hagut moments en els que algunes paraules han guanyat presència a l'hora de criticar aquestes persones. Per exemple, farà una dècada, s'havia imposat el concepte "antisistema" que era utilitzat per fer referència a l'estudiantat que defensava la universitat pública i de qualitat i qüestionava l'anomenat "Pla Bolonya", a les persones que formaven part del moviment altermundista que qüestionaven la globalització política i econòmica de naturalesa neoliberal que ens ha dut fins aquí... L'abril del 2009, amb Francisco Fernández Buey, ens preguntàvem "Es tan dolent ser antisistema?"

Després van arribar altres paraules que tenien una funció semblant. Es va començar a parlar de "populistes" i "populisme"... La utilització d'aquests termes ja havia començat abans a Amèrica per qüestionar projectes polítics que per primer cop portaven dels carrers als palaus sectors socials que mai havien governat. Cap d'aquestes paraules ha desaparegut de les intervencions públiques però potser ha passat la seva fase de ser tendència, de màxima presència. En el cas d'antisistema la seva corba d´ús es va aplanar i va descendir a mesura que les persones activistes que eren etiquetades d'aquesta manera la van fer seva. Se la van apropiar amb orgull. Qui pot estar a favor d'aquest sistema i tot el mal que hi existeix? Fins i tot gent de l'ordre establert i premis Nobel d'economia com Joseph Stiglitz es van arribar a presentar com a antisistemes.

La fase en la que aquestes paraules, aquestes conceptes, esdevenen tendència, moda, no té gaire a veure amb el significat de les mateixes paraules. Té a veure amb la conflictivitat existent i la necessitat d'enfrontar-la. Seria molt interessant, necessari, tenir debats sobre si hem de ser antisistemes o no. Si el populisme, com a forma de pensament i acció política, ens pot oferir aportacions més o menys interessants que d'altres de les existents. Si l'activisme és una manera de fer útil per la societat o no... Però aquests debats no semblen interessar a massa gent, tot fa pensar que interessa més trobar una manera de desqualificar a qui no pensa com tu o a allò que consideres nociu sense entrar a argumentar i debatre.

Torra és activista? Potser sí; parlem-ne. Això el fa millor o pitjor polític? A diferència del que planteja Amat, jo plantejaria que si Torra acaba sent un mal polític ho és perquè és un mal activista. El Torra activista, o polític, no ha aconseguit el seus objectius. Però això passa molt cops en l'àmbit de la política institucional i en el de l'activisme; el problema és, al meu parer, si ara els seus objectius estan més a prop o més lluny de ser assolits. Ha parlat molt de desobediència. Des d'una profunda defensa de la desobediència civil no tinc clar que hagi aportat gaire cosa i tinc molts dubtes de que no s'hagi caigut en la seva banalització. Això seria, al meu parer, una mala pràctica política i activista.

Per altra banda, Colau, practicant de la desobediència civil des de la PAH gairebé no n'ha parlat mai com alcaldessa. Ni l'ha practicat, ni l'ha banalitzat, ha entès que no podia actuar sempre de la mateix manera com alcaldessa que com activista. Això és bo, dolent, en podem parlar en un altre moment. Tant que s'ha parlat de desobediència, tanta gent que s'hi ha volgut sumar i tant poc que n'hem parlat per debatre com l'hauríem d'aplicar a la nostra societat per aconseguir crear més i millor democràcia. Ara que es pública Desobediència i democràcia de Howard Zinn (1922-2010) hauríem d'intentar que no fos una altra ocasió perduda. Zinn, historiador, politòleg, activista, implicat en les mobilitzacions a favor dels drets civils, contra les guerres, contra les discriminacions, per una universitat que incorporés tots aquests assumptes... Ell recordava: “Els qui temen l'expansió dels desordres socials farien bé de recordar que la desobediència civil és l'expressió organitzada de la revolta contra els mals del moment...”

Colau, com tanta gent, va arribar a la política institucional des de l'activisme. Molta gent es quedarà sempre a l'activisme. Una pregunta imprescindible al meu parer és: com s'ha de fer política des de la institució quan s'hi ha arribat com activista? A Colau li van preguntar moltes vegades: “Vostè serà l'alcaldessa de tota la ciutadania de Barcelona o l'activista?” Potser hem de pensar que per ser l'alcaldessa de tota la ciutadania cal ser activista, perquè ha estat l'activisme el que ha fet evident que hi ha una part d'aquesta ciutadania que ha està exclosa i cal reivindicar que no sigui així. Cal garantir drets que ara no es garanteixin, cal acabar amb privilegis que generen desigualtats i discriminacions. Això val per l'Ajuntament de Barcelona, per la Generalitat de Catalunya o la institució que es consideri oportuna.

Les crítiques que Hereu fa a Colau, més enllà de que siguin certes o no, no tenen raó de ser com a impugnació de l'activisme en favor de la política institucional. L'activisme, el bon activisme no hauria de pensar que governar sigui fàcil, ni que els recursos siguin il·limitats, ni hauria d'estar a favor d'una política emocional desvinculada de les accions... Diria que cal jutjar a Colau i a Torra, i els seus governs, per allò que han fet o deixat de fer. No en traurem res d'etiquetar-los d'una manera o una altra, excepte desprestigiar l'activisme.

Es presenta com a propi de les persones activistes males pràctiques polítiques, que poden trobar en persones que fan política que no té res a veure amb l'activisme. Davant d'aquesta mala utilització de les paraules, com tantes vegades, cal tornar a pensar què signifiquen i com les hem d'utilitzar per poder pensar, comunicar-nos, debatre... També cal recordar tot allò que aporta l'activisme. Sense l'activisme del moviment abolicionista de l'esclavitud, sense l'activisme del moviment obrer, sense l'activisme del moviment feminista, sense l'activisme del moviment ecologista, sense l'activisme del moviment pel dret a l'habitatge, sense l'activisme del moviment veïnal... Sense tots aquests activismes on seriem?

Vivim uns anys en els que l'activisme del 15M i del moviment independentista i del feminista i del que defensa el dret a l'habitatge i del... L’activisme ha sacsejat fortament la política institucional, potser encara no en som prou conscients. En aquesta època de canvis hi ha qui hi veurà avantatges, qui hi veurà inconvenients, qui hi veurà de tot, qui voldria que res d’això hagués passat... Analitzem, parlem, discutim, debatem, però no etiquetem, no estigmatitzem... Ni la política institucional és bona i l'activisme dolent, ni a l'inrevés. Tot és política i es pot fer de moltes maneres... Una mirada històrica llarga com la que Howard Zinn ens ofereix en una altra de les seves obres, La història de la gent dels Estats Units, ajuda a entendre que aquests períodes d'activisme i mobilització poden ser essencials per a guanyar llibertats i democràcia.