Sembla que el confinament ha activat el gust per la lectura: l'única bona notícia lligada al virus. Hi ha gent que no ha llegit mai un llibre, ni n'ha comprat mai cap, ni ha entrat mai en una llibreria o una biblioteca i l'únic llibre que té a casa és el llibre de família. En alguna casa, hi he vist, en uns prestatges replens de fotografies, magnífiques enciclopèdies en diversos volums, embolcallats amb el plàstic protector encara per estrenar, no fos cas que hi entrés la pols o, pitjor encara, que a algú se li acudís d'obrir-los i començar a llegir.

Recordo, fa anys, una entrevista a Helenio Herrera, entrenador de futbol, on ensenyava el seu nou xalet, lamentant que, a l'hora de fer les fotos per a la revista, encara no li havien arribat els dos metres de llibres que havia encarregat. Passats els anys, encara no m'he refet del cop... Per a molts, la premsa esportiva constitueix l'única lectura. Alguns dubten si Job és un futbolista de l'Ajax o del PSG, hi ha estudiants per als quals José Antonio era el marit de Cleopatra i molta gent convençuda que Plató és el nom d'una clínica, o, més aviat, Platón, en castellà, perquè, com tothom sap, el filòsof no era grec, sinó de Valladolid. Vivim en una època d'una gran indigència humanística i d'un analfabetisme cultural colossal, mentre s'idolatra la tecnologia, sobretot la informàtica, fins a una veneració desmesurada. Hi ha qui viu, potser no contra els llibres, però sí malgrat els llibres, d'esquena a aquests. Però, una vida sense llibres no pot ser ben bé vida del tot, una vida plena.

A casa, una construcció típica de pescadors davant la mar de Cambrils, hi havia no gaire més d'un centenar de llibres, en cap cas 155. Entre aquests, el Quijote i les Vetllades populars de Mn. Eladi Parés, en una edició de 1934, una saborosa antologia costumista de relats populars que llegíem amb fruïció amb la mare, un cop i un altre, sobretot el titulat El Nando va a Barcelona, el típic home de poble que va per primer cop a la gran ciutat, tan semblant al Viatge tràgic de l'amo en Xec de s'Ullastrar, de Ruiz i Pablo, referent del costumisme menorquí.

A cal retratista, un quiosc de premsa on també venien alguns llibres, vaig remenar-hi sovint la botiga, generalment sense l'èxit d'una troballa. El batxillerat vaig fer-lo al seminari de Tarragona. I la seva biblioteca, llavors amb més de 80 mil volums, va esdevenir per a mi un veritable temple. No havia vist mai tants llibres junts, l'impacte va ser immens i encara ara m'emociono quan me'n torna la primera imatge. Allà, vaig trobar-hi els grans poetes cristians en català, dels quals vaig aprendre de cor versos que encara recordo: Costa i Llobera, Alcover, Verdaguer, Maragall...

Tenia 14 anys quan vaig descobrir Rosselló-Pòrcel amb Imitació del foc i altres textos, que sobrevivia colgat pel silenci de la dictadura a la biblioteca de Cambrils i m'entusiasmà tant que me'l vaig copiar tot a màquina, repetint-ne el poema sencer a cada error. Vaig dur els fulls mecanografiats a relligar i l'impressor no va cobrar-me'n l'enquadernació, orgullós com estava que un xiquet del poble hagués protagonitzat aquella artesanal i modesta gesta, diguem-ne editorial. Va ser, doncs, el meu primer llibre. I encara el conservo, com un tresor. Llavors vaig unir per sempre els meus dos cognoms amb un guionet, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel amb els seus. És així que ja sempre han anat junts a tot arreu el Carod i el Rovira, indestriables, talment Rovira i Virgili, TV3 i Catalunya Ràdio o el Tribunal Suprem i la injustícia.

A Barcelona, on vaig arribar el 1970 a estudiar-hi filologia catalana, vaig localitzar-hi una altra meravella: les llibreries de vell i de segona mà. Un dia, vaig topar amb una pila d'exemplars de la mateixa novel·la: Míster Evasió, de Blai Bonet. Allò sí que era tot un altre món! En aquell llibre hi havia vida, color, llengua, frescor, quotidianitat, aire nou, transgressió, genuïnitat. Vaig polir-me part del meu limitadíssim capital d'estudiant de poble i vaig comprar-ne més que vaig anar regalant ça i lla.

Agnòstic com sóc, professo autèntica veneració pel llibre i en practico amb fidelitat diària el culte. Hi mantinc una relació amorosa, per les moltes hores de bona companyia que sempre m'ha donat. El 1973, a la presó Model, recordo el músic Carles Santos demanant un piano, cada dia, i jo sol·licitant llibres en una biblioteca on no hi havia res de bo per triar. M'agrada agafar el llibre amb les mans, gaudir-ne del tacte, girar-ne fulls en un gest mecànic, inconscient, escriure-hi als marges idees que me'n suscita la lectura, i subratllar-ne paraules, frases o passatges. Hi ha llibres que són, com algunes lleis, de lectura única, els llegeixes un camí i saps que segurament ja no els rellegiràs mai més. A alguns llibres, doncs, hi vas, però, a molts d'altres sempre hi tornes, perquè són per tornar-hi, com els de poesia, un cop i un altre, al llarg dels anys. Hi ha, doncs, llibres que t'esperen sempre.

El llibre sempre ha produït en mi un efecte magnètic. Quan entro en un lloc amb llibres sobre la taula o als prestatges, se me n'hi van els ulls per tafanejar de quins títols, tema i autors es tracta. El 30 de gener de 1991 era a la biblioteca del Centre Català de Santiago de Xile, tot sol, quan, remenant papers i llibres, vaig trobar-me una caixa per obrir, plena d'exemplars per estrenar de la primera edició de Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, 1944, en aquella ciutat andina. Aquell mateix dia, a Barcelona, va morir el filòsof. Sempre m'ha semblat tenir una connexió especial amb els llibres, sensació particular que he viscut a les biblioteques dels casals catalans de Buenos Aires, Mèxic, Montevideo o L'Havana, on he tingut el goig d'investigar-hi tot sol, durant hores i dies sencers.

Fa quinze anys, vaig obsessionar-me amb la novel·la L'étranger, d'Albert Camus. Avui en tinc més de 200 exemplars, en més de 50 llengües, en edicions diferents i alfabets diversos, en format Braille i tot. Els amics m'eixamplen la base social de la col·lecció amb nous volums, quan viatgen a llocs exòtics o remots. Cap regal no em plau tant com un llibre i sempre m'ha fet mal als ulls -i al cor- veure algú cremant-ne o llançant-ne al contenidor.

En un kit de supervivència, sempre m'hi faria falta un llibre, perquè et permet viatjar pel món, sense bellugar-te de casa, aprendre, saber, conèixer d'altres persones, indrets, pobles i cultures. Cada llibre és una porta oberta a un món desconegut. Un cop t'hi has submergit ja no pertany només a l'autor, perquè tu ja te n'has apropiat del tot i hi has afegit paisatges propis, emocions sentides, experiències viscudes i els sentiments més íntims que ja fan d'aquella obra tota una altra de diferent. Un llibre concret no és mai el mateix llibre per a tots els lectors, perquè tots llegim amb la nostra pròpia mirada i hi trobem matisos, colors, sensacions distintes.

Els nostres llibres no sols ens acompanyen, sinó que també ens retraten, parlen de nosaltres i expliquen com som, en funció dels nostres centres d'interès, les nostres preferències o els nostres sentiments. Cada biblioteca d'una persona particular constitueix una descripció magnífica i precisa de la identitat i la personalitat del seu propietari. Per això, quan he tingut l'oportunitat de quedar-me tot sol en una biblioteca privada d'algú ja desaparegut i, a més, m'ha estat concedit el privilegi de poder-me'n endur algun llibre que m'interessés particularment, m'ha fet l'efecte d'entrar en el clos més íntim d'una persona que, de cop i volta, s'obria en exclusiva per als meus ulls. Veient-ne els títols que perduraven en el prestatge que sempre havien ocupat em semblava notar-hi, encara, la presència silenciosa del seu propietari, ja absent.

Aquest deu ser l'únic país del món on la gent tenim dret a la lectura pública, com diu l'article primer de la llei catalana de biblioteques del 1993, gràcies a una esmena que jo mateix hi vaig fer i que va ser l'única que em van aprovar, potser perquè pensaven que era inofensiva, ingènua i naïf, quan, en realitat, era absolutament revolucionària! Però, més que no pas de la lectura, allò que jo he fet avui és l'elogi del llibre.

Perquè llegir pots llegir qualsevol cosa, tant se val com i on, però llegir un llibre, la lectura per excel·lència, és tota una altra cosa, la mateixa diferència que hi ha entre un fumador compulsiu de cigarretes i el que assaboreix un bon cigar havà, sense presses, còmodament assegut, en un ambient propici, en el qual la lectura constitueix l'acció principal i no un simple aliat mecànic. Llegir continua sent un acte de llibertat. El llibre hi és i cada contingut espera, pacientment, que l'obris, per començar una nova aventura cap a tots els horitzons possibles. I com que, a les llengües llatines, entre els mots llibre i lliure només hi ha una sola lletra de diferència, cridar Visca el llibre deu ser, també, la millor manera de cridar, alhora, Visca la llibertat! Salut i llibres per a tothom!